miércoles, 31 de octubre de 2012

Descansat

Descansat.

I ben descansat he quedat després de prendrem tot un any sabàtic respecte a aquest blog.
Entenia que tots teníem dret a descansar una mica. Per una part crec que a mi mateix em convenia allunyar-me’n un període de temps i per l’altra part vosaltres, amables lectors, mereixíeu descansar també una llarga estona de les meves dèries.
No vull pas amagar-vos que al principi d’aquest període vacacional vaig arribar a creure que realment no hi tornaria a dir la meva en aquest blog i, la veritat és que costa tornar-hi després de tant de temps. Et venen, amb tots dos sentits, mil i una d’excuses i tants o encara més dubtes sobre la idoneïtat de tornar-hi; per una part penses “...de ben segur que ja no val la pena, ...si el que tu dius en realitat no l’importa a ningú, ...que si ja fa un any que no dius res,...deixa’ls tranquils que ja estan aquestos del Parlem-ne, que si...”, però al poc temps també penses “... que no home que no, tira palante, que tot està més parat que l’arribada del gas a Flix, (se’n recorden?),...que aquests del Parlem-ne ja no diuen res de res, ...perquè t’has de posar en camises d’onze vares si als que ara manen sembla que tot els hi estigui bé?...,
I la veritat és que crec que sí, ...sí home sí..., que sí val la pena tornar-hi, ...temes per a omplir renglons en tens un cabas,...i és que mira que n’hem vist de grosses al llarg de tot aquest any, de molt grosses...,
Desprès d’observar una mica el panorama local penso que amb aquest tarannà que té el nostre govern municipal, si les expectatives de cara a les properes eleccions municipals son de que tornin a manar els que ara ens manen, crec que potser caldria plantejar-nos el fet d’enviar-los tots a casa seva i contractar a un professional que en sabes una mica d’organització i així estalviar-nos diners i disgustos perquè si fins ara, tot i limitar-se a gestionar el més essencial del poble, han estat capaços d’organitzar dos dels desoris més grans que hem viscut a Flix, m’esgarrifa pensar que pot passar si un dia d’aquets s’animen i diuen allò de “S’han acabat les misèries, anem a fer coses...” si això algun dia desgraciadament passes, el resultat de la seva empenta donarà per a ser tractat en almenys tres programes de “El Gran Debate de Tele5”, el seu presentador, l’inefable Jordi Gonzalez, crec que no donarà l’abast per a fer callar a les Rahola o als Mario’s Conde’s de torn, tots allí tractant i discernint les proeses del que poden ser capaços de fer els inquilins/nes de la nostra Casa de la Vila quan es decideixen a fer coses.
La barca, ai la barca,...és que quan i penso,...no se si m’agafen ganes de riure o de plorar..., “per Festes majors ja estarà funcionant”..., “volem que és repari com es feia abans...”, “bé, ara hem contractat a un especialista per a que ens digui si el que estem fent ho estem fent bé”,...sentir dir tot això i tenir la certesa de que ja no necessitaré, pels quatre pels que encara em queden, laca per tenir-los adreçats en un dia de vent, va esser tot d’una, els pobres s’hem varen quedar eriçats, tiesos com el pal ensabonat. Va esser quan vaig escoltar a la regidora que porta aquest negociat explicant la realitat de l’obra de la barca: feia mesos que s’estava fent una reparació i no tenen ni idea de que si el que allí s’està fent és el correcte....., amb totes aquestes ja m’he imagino el dia del viatge inaugural (segur que es farà) a tots els intrèpids navegants amb un neumàtic de tractor al coll per si fa el cas de que la reparació hagi anat d’aquella manera....
Per cert, continuant parlant de la barca, van estar interessants els debats i les reaccions que es van suscitar, ja fa uns pocs mesos, quan els de l’oposició varen plantejar en el seu full el tema del substituir la barca del riu de baix per un nou pont. En un blog de temàtica local el seu autor apostava per el manteniment de la barca al seu lloc i lloava la seva presencia com a element característic de Flix. Crec que l’autor d’aquella entrada està en el seu ple dret de defensar el que realment creu, però el que sí em van xocar fou la practica totalitat (tots menys un) dels comentaris fets a l’article abans esmentat, tots lloant la presencia de la barca, tots enaltint la seva figura majestuosa al mig del riu, tots destacant la imatge de postal que sovint ens ofereix..., però cap, cap ni un d’aquests comentaris deia rés de rés sobre si en ple segle XXI la nostra barca és el mitja més apropiat per a passar a l’altra banda de riu, i no ho feien perquè evidentment cap dels autors dels comentaris utilitza la barca per necessitat, seria interessant sentir a l’altra part, als que per necessitat han de fer us de la barca sovint o diàriament, plovent o amb fortes riades. No crec que aquests destaquessin precisament molt el tema de la postal i la seva figura majestàtica al mig del riu....
Ho he intentat, però reconec que no soc capaç de resistir-me a la temptació de destacar un d’aquests comentaris abans esmentats:
“Jo tambe estic a favor de la barca!!!! no m'imagino el riu sense la Barca per sempre!!!! cada mati quan passetjo el meu gos.... els meus ulls la busquen i no vec el dia que la torna a veure al seu lloc !!!AL RIU!!!!!”

Quina imatge mes bucòlica, quina imatge més poderosa que em suggereix...

Sí, la veig,... veig a la persona al Passeig del Ebre, quan ja el sol se’n va, ...a contrallum..., la seva figura agafant amb una ma la corretja del seu gos, (naturalment a l’altra ma una bossa de plàstic...), fins i tot sembla endevinar-se que porta una flauta....
Perdoneu-me la maldat però era molt difícil el resistir-me-li...
Crec que ja m’estic allargant massa, i és que tot un any sense escriure..., no obstant deixarem per la propera entrada (si no és que els abans esmentats es superen a ells mateixos i m’inciten a parlar d’altres afers) el poder comentar altres temes tant divertits com el parquet del Pavelló, les nostres Festes Majors...
Realment el nostre alcalde no ha tingut molta sort amb els seus col·laboradors, de vegades sembla com si fossin quintacolumnistes de l’oposició...
Per cert, parlant del nostre alcalde, política, molt política la seva opció de abstenir-se en la votació de la proposta que va portar l’ACN de Flix al Ple de l’Ajuntament per a declarar el nostre poble com integrant de l’Associació de Municipis per la Independència. La imatge resultant de la votació: una mica patètica si es vol, totes les regidores i tots els regidors votant a favor, i ell, el nostre alcalde, abstenint-se... però bé, ja se sap, quan un és membre de la Executiva Nacional del PSC no pot votar per la independència...., però... i que feia unes setmanes desprès tot esbanit presidint i hissant personalment la estelada al castell...?

Uhmmm..., com era aquell article de ja fa un temps en que parlava dels trileros...?

viernes, 9 de marzo de 2012

Despertat

¿¿¿ ?????
Mmmmmmmmmmmmmmm..............uuuuhhaaaaaaiiiiiiiiiiiiii..............,
Quanta llum..........

viernes, 21 de octubre de 2011

Aïllat



Aïllat. Aïllat com un nàufrag enmig del no-res, així m’he sentit durant unes setmanes després de que algun estrany element, algun esgraó d’una, per a mi, complicadíssima cadena, provoques en mi el sentiment de sentir-me abandonat enmig d’un forat negre.
Un maleït dimarts i tretze, desprès de dinar, vaig assentar-me al davant del meu ordinador i al poc temps d’engegar-lo vaig pensar que aquell dia ens havíem excedit en els fregits del dinar perquè, encara que ja havia passat més d’una hora d’haver dinat, l’olor de fregits era molt intensa. Però no, no eren els fregits de peix que tan amorosament havíem cuinat, l’olor era el fregit que estava fent el meu ordinador sota els meus peus.
En fi, concretant, el meu ordinador va fer puf, va fer figa, va dir “ja n’hi ha prou” i va emmudir; ja no passava d’una constant i negra pantalla, el meu món virtual restava com la pantalla que tenia al meu davant, negre i buit.
La meva dona, perdó, la meva companya, mes pragmàtica i clarivident va diagnosticar tota taxativa: “és que ja tenia molts anys,.... com tu” i es va dedicar a un altra cosa.
Jo allí em vaig quedar, enfront de la pantalla, mirant–nos los dos, jo i l’ordinador, tots dos muts, sense dir ni una paraula, ell fregit i jo cremat de tan sols cavil·lar en lo que costaria comprar-ne un de nou.
Comprar-ne un de nou..., i tal com està el pati....
Influenciat per tota aquesta crisi que ens envolta, que ens han fet agafar el síndrome de malgastadors i de que s’ha de retallar tot allò que no sigui imprescindible, a casa no vam tenir altra opció que, com si fóssim la Merkel i el Sarkozy, convocar una cimera per a tractar el tema, tant sols vam necessitar dos minuts per arribar a la conclusió de que ens feia falta un nou ordinador, la meva tafaneria i el Facebook de la meva dona justificarien tots els ajustos econòmics familiars paral·lels que podíem adoptar.
I ara, per fi, tot ja torna a ser igual que abans, o millor, perquè ara el meu ordinador, com tot allò que és nou, va molt més ràpid i funciona millor, bé com tot, tot, no, ja que per el que veig i per el que escolto, el ¿nou? govern municipal continua com des de bon inici: a càmera lenta.
Això si, continua prenent unes decisions que, la veritat, em costa d’entendre. Em costa a mi i a alguns dels amables lectors que m’envien els seus comentaris. Sembla que la actuació dels actuals dirigents del nostre municipi ens fa recordar a tots al govern que fa uns mesos teníem.
Com és pot entendre, sino, l’organització per part de l’Ajuntament d’aquesta exposició sobre Xernovil que des de fa ja uns dies tenim instal·lada a Ca Don Ventura...?.
I dic Ajuntament de Flix perquè el local on es fa és de l’Ajuntament, el personal vigilant d’aquesta exposició es de l’Ajuntament i la regidora de Cultura , per la emissora local, va fer la seva presentació.
Sincerament, crec que des de l’Ajuntament de Flix continuen, amb les seves accions, menysprea’n a un terç de la població treballadora del nostre municipi, aquella que es guanya el pa treballant a la central nuclear. Em poso en la pell dels que hi treballen i tot em fa recordar quan algú sortia a opinar en determinats termes sobre la nostra fabrica.
Menyspreu, si, perquè l’únic objectiu que es busca organitzant aquesta exposició a Flix, és el de intentar posar sobre les espatlles de la gent que treballa a la Central un sentiment de culpabilitat per les conseqüències d’un hipotètic accident.
En quins ulls reprovatoris miraran alguns fills o filles, que hagin entrat o els hagin portat a veure aquesta exposició, al seu pare o mare per el simple fet de treballar aquests a la Central Nuclear...?, es sentiran estigmatitzats per que el seu pare o mare pot contribuir a possibilitar un espant semblant....?
Ara cal preguntar-nos, ¿perquè els organitzadors i qui els hi donen suport, en aquest tema s’atreveixen i en d’altres no?.. posats a fer, aquests que tant activistes són lluitant contra els agents causants de perjudicis al medi ambient i en la salut de les persones, si fossin tant conseqüents, haguessin pogut organitzar, aquí a casa nostra, una exposició sobre els efectes de l’accident de la industria química de Seveso, aquella que va alliberar dioxines sobre la població italiana, amb tots els efectes que aquest compost produeix sobre el cos humà i que m’estalvio aquí de reproduir-los, com també haguessin pogut fer una mostra sobre l’accident de la planta química de l’empresa Union Cardbrige, a Bhopal, India, amb fotos dels milers de morts produïts per l’expansió per tota la ciutat del letal gas alliberat desprès de la explosió d’una planta d’aquesta industria química.
No, les seves motivacions son d’altres que estan mol allunyades, crec jo, del interès general del nostre poble.
Però en tot això, ara, el més trist per a mi, és que tots aquests compten, llastimosament, amb el beneplàcit de l’actual alcalde que encara que no ho comparteixi, d’això n’estic segur, deixa fer.
Crec que la nostra administració ha de tenir sensibilitat, i si algú no en té, s’ha de tenir el coratge per a corregir els errors comesos.
I és que posats a parlar de sensibilitat, no sé si la sensibilitat de la regidora de Cultura es veuria afectada si, posem-hi per cas, l’Ajuntament organitzés una exposició sota el títol “Els forns i les seves diverses utilitats”, exposició que contemplés un ampli reportatge de la utilitat dels forns.... als camps d’extermini nazi....
Pues això, sensibilitat per a tothom, mira que n’és de fàcil.

martes, 6 de septiembre de 2011

Cansat


Cansat. Cansat he quedat al finalitzar aquests mesos de ple estiu, cansat......, cansat en realitat de no fer res.
I és que reconec que lo de ser mandrós al ple de l’estiu és una de les meves virtuts. Si a sobre no passa res, res es mou, en els temes que normalment a mi em posen, pues tot s’ajunta,
I és que pràcticament, fora de les normals Festes Majors, tot ha estat quietud, tot silenci.
Les Festes Majors han passat i ja quasi ningú les recorda. Aquest silenci, al contrari del que es pugui pensar, no és molt bona senyal, vol dir que han passat sense pena ni glòria, encara que sempre és preferible això a que s’estigui parlant dies i dies per algun fet desagradable.
Durant aquestes festes he pogut aprecia (sens dubte degut a la situació actual de crisis econòmica) que molta gent comença a estar preocupada per tot el que representa les despeses publiques, així m’explico el fet de que durant les festes he anat escoltant a unes quantes persones com s’anaven qüestionant la forma en que es gasten diners en actes d’estils similars i organitzats a la mateixa hora, amb el resultat final de deixar migs buits aquests actes. Penso que seria bo el saber quant costen tots els actes organitzats, més que res per a valorar-los, perquè el regidor que les organitza, Sabaté, quan en parla, sol posar-li molta poesia a les descripcions dels actes que organitza, però la poesia visual del fanalet penjat, l’entranyable sorollet de les banderetes dels carrers, el goig de veure a la gent a la plaça del mercat (sobretot per el que te el bar), la màgia dels focs artificials, el nus d’emocions que se’t fa a la gola que quasi no et deixa parlar quan veus ballar els Gegants a la plaça,,, tota aquesta poesia, en realitat, val diners, costa quartos, bastants diria jo, i la veritat, estaria bé saber quant ha costat aquests exercicis poètics del regidor, més que res perquè la gent cada cop s’adona més que els que estan a l’ajuntament estan remenant els seus quartos, els seus diners, i ja que paguem, almenys saber en quin versicle poètic els hem amprat ,,,
A part de les festes, humm..., a veure..., deixa’m pensar..., memmm............. res, el buit, tothom quieto, com aquests darrers dies d’agost en que no es movia ni una fulla.
Vull pensar que ara vindrà un bé de Déu, un frenesí de no parar, en fi un sutnami de noves decisions, nous posicionaments, presentació de nous projectes, tot allò que durant els tres mesos que han passat des de la constitució del nou consistori, els seus membres han anat preparant en el silenci monacal de les seves reunions, per esclatar aquesta tardó en un festival de posicionaments, convenis i acords en referència als vells problemes que anem arrossegant, i per suposat exposant tots aquells nous projectes fruits del seus engrescadors programes electorals.
Sincerament així ho espero, ja que després de passar tres mesos sense sentir res de nou..., bé, apart de la prosa poètica del regidor Sabaté algo si hem sentit, hem escoltat a la flamant nova regidora Noèlia Colomines, de la que preveig una gestió molt personal en els temes que portarà, almenys aquesta es la impressió que m’ha quedat després d’observar el següent:
Aquestos dies fent un cop d’ull a la Web municipal, vaig reparar en una noticia que feia referència a la posada en marxa del servei d’acollida dels més petits, la noticia retrau a una d’anterior i que al llegir-la em va fer recordar una cosa que va cridar-me l’atenció quan la vaig sentir; resulta que escoltant les noticies de Radio Flix (un dia d’aquests en que no es limiten solament a llegir noticies, la major part de dubtós interès per els de Flix), li feien una entrevista a la regidora Colomines en que explicava la decisió de atorgar xecs per a consumir en els comerços de Flix, en lloc dels diners que fins ara s’entregaven com a dotació econòmica d’algun concurs organitzat per l’ajuntament. Fins aquí tot ho vaig trobar mes que correcte, però el que em va cridar l’atenció, va ésser el llenguatge emprat per la regidora ” Jo he pensat que....”, “Jo he tingut la idea de...”, “El que jo faré....”
Caram, sembla que aquesta persona tingui una forma d’actuar bastant personal, vaig pensar llavors, però ara, quant rellegeixo la noticia de la web municipal “Des de la Regidoria d’Ensenyament s’oferirà el servei d’acollida....”, encara em reafirma més en la primera impressió que vaig tenir de la Regidora com a persona totalment implicada en la seva feina. Hagués calgut, això si, aclarir algunes coses perquè si “Des de la regidoria s’oferirà...” , qui forma la regidoria? no he pogut evitar de imaginar-me per un instant l’escena: a les 7 del mati, la regidora i alguna administrativa del ajuntament, auxiliades per algun treballador de la brigada municipal calentant biberons i intentant calmar a algun desconsolat infant o infanta....
En fi suposo que tot acabarà essent pecats de novells i que el llenguatge amprat s’anirà reconduint.
Si, ja sé que es bastant penós arribar a parlar de tot això però es lo que hay, o millor dit és degut a lo que no hay..., a part de la prosa poètica del regidor Sabaté.
Aquesta prosa poètica, no sé...., em recordar a algú i no m’acaba de vindre qui...

jueves, 14 de julio de 2011

Calmat



Calmat, així sembla que estic jo, al igual de tot el que m’envolta. Ja és ben veritat que després de la tempesta ve la calma. Sembla com si els panorames polítics i socials del nostre poble fossin com aquelles tardes caniculars del començament d’agost, en que no es veu a ningú a les tres de la tarda pels carrers del poble, ...tot quiet, ...tot calmat, ...solsament es sent el cant de les xitxarres....
La veritat, entenc que els protagonistes dels darrers mesos vulguin prendre’s uns dies de descans, de sosiego, han estat uns mesos complicats, tensos i difícils, i ara convé, sembla, una mica de tranquil·litat, descansar, reflexionar, llegir un bon llibre, seure’s a la fresca sense fer res de res, deixar passar el temps assegut al pedrís de casa tot escoltant una bonica musica que surt d’alguna casa propera...... bueno, bueno bueno..., pot ser que ens passem amb tanta calma, no? Han passat ja uns quants dies i convé que algú respiri... que algú digui algo..., o pot ser el que passa és que ningú d’aquests nous inquilins del ajuntament en té molta de idea del que s’ha de fer, per que la situació continua essent la que era i els remeis a aplicar son els mateixos d’abans?
Però tothom tranquil que n’hi ha algú que pensa....
“Ja que no diem rés de nou ni fem algo diferent, ¿com ens podem promocionar i que la gent almenys parli de nosaltres?.... Ja està, ja ho he trobat, dit i fet, encarreguem una propaganda i la repartim per tot el poble”,..”Bé..,bé.., molt bé,una propaganda i la repartim..., però, i que hi posem a la propaganda...?” “Dons ens hi posem nosaltres i ja està, promoció més directa no pot ser...”, “Però tindríem que dissimular-ho una mica no...?”, ”Dons posem-hi l’acord que varem signar per a auto-justificar-nos i tot resolt...”.
Al menys n’hi ha que pensa en aquest ajuntament....
“Mira ja està, ja la tenim... a veure..., dona, doncs ha quedat bé...., pots estar satisfeta...,les fotos han quedat prou bé..., del que ens encarreguem cadascú prou clar, (per cert que aquest d’aquí dalt a la dreta sembla Superman, no sé si podrà amb tantes feines....), ...molt bé, a quedat molt bé..., bueno pot ser lo del final, l’acord que varem firmar, queda molt petit i és bastant difícil de llegir...” “Deixat estar de romanços, a veure..., que és lo realment important? Que se’ns vegi a nosaltres i tot lo demes, contes xinesos, ...ah!, i lo millor de tot, això ho fem pagant-ho uns altres...”
“Saps que és mol bo això de manar....”

miércoles, 22 de junio de 2011

Indignat


Indignat, així he quedat al tornar a casa, com si fossa un d’aquells que han estat durant setmanes al mig de la plaça de Catalunya.

Indignat estic amb mi mateix per que en lo més interessant del moment polític del nostre poble he tingut que anar per aquests móns de deu i ara em veig obligat a fer una immersió ràpida en els corrillos d’opinió habituals, els veïns del carrer, i corroborant tot allò que m’he anat imaginant en la llunyania, amb la lectura dels blogs d’opinió del nostre poble. I deu ni do el que m’he anat perdent, si tanmateix sembla que estigui “en las tertulias politicas de los aledaños de la Carrera de San Jeronimo”.

Indignat amb la valoració dels resultats de les eleccions (començo pel començament) que en fan alguns, en particular algú que -hi posa en el seu blog- és professor de Història de institut. Segons ell, els resultats dels convergents (triplicant el numero de regidors i doblant vots) els qualifica com “La derrota de CIU”, en canvi la patacada d’ERC (de 5 regidors passen a tres i perden pràcticament la meitat dels vots) en la seva opinió tan sols és “La dolça derrota d’ERC”. Fins ara estava convençut que l’afany de tot historiador era el de donar rigor a les seves interpretacions, però si la seva percepció de la realitat és aquesta, anem apanyats.

Indignat amb aquells que es van passar tota la campanya volen fer creure als votants que eren els del “SI”... “Si al futur”.... “Si a la cultura”.... “Si al dret a decidir”... molt de Si però un cop passades les eleccions el primer que fan és dir “NO”, “..amb aquests, NO”.

Indignat de veure el xantatge realitzat en el si de l’ajuntament de Flix: la condició per a fer un pacte de govern és que els de CiU no hi siguin.

Indignat de veure, un cop realitzat el xantatge, els esforços que fan uns i altres per a justificar un pacte que no l’entén ningú, ni propis ni estranys.

Indignat de veure com, per a justificar la seva mesquinesa, es posa com a pretext la pertanyensa d’alguns dels membres de la llista de CiU a una plataforma, concretament a la de Volem Viure a Flix, i al mateix temps s’obliden, o no se’n volen recordar, de la pertanyensa d’algun dels seus membres a una altra plataforma. Hi ha plataformes bones i plataformes dolentes? Son ells els qualificadors i atorgadors de la bondat dels moviments plataformistes?








Indignat, com indignat estaran alguns veïns nostres, treballadors de la nuclear d’Ascó, amb els d’ERC quant aquest partit demana el tancament de les centrals nuclears: ho anuncià en una roda de premsa, ho demanà en manifestació el 6 de juny a Barcelona i més tard ho va proposar al Senat de Madrid.

Ara que això de demanar el tancament de una indústria ja no em ve de nou. Recordo encara el sentiment d’indignació que vàrem tenir, jo i molts que estàvem a la fabrica, amb aquell episodi de la fuita de clor de l’any 1995, quan al entrevistar per la tele a un veí, a les hores desconegut i hores d’ara il·lustre escriptor de Flix, aquest va demanar el tancament de la fabrica. La gràcia que ens va fer als que hi treballàvem, tanta gràcia ens va fer, crec recordar, que algun restaurant del poble ho va notar.
(Per cert, em poso a recordar aquell episodi i em venen dos imatges mol mediatiques: una imatge publicada a tots els diaris de l’estat, inclús al Interviu, la del actual primer tinent d’alcalde, Castellví, senyalant amb el dit el forat de la vàlvula de la planta del cloroform per on s’havia produït l’escapament de clor, i l’altra imatge, als informatius televisius, aquesta si més tendra, la del actual alcalde, víctima del nocturn escapament, postrat a un llit de l’hospital de Mora d’Ebre, això si, amb la cara una mica groga, seria del clor...)

Indignat de tenir que seguir escoltant lliçons de coherència per part d’alguns i veure com poc abans d’acabar la legislatura aquests mateixos s’afanyen a fer-li establir a l’ajuntament convenis amb una determinada entitat per així poder continuar amb les seves aficions particulars, aficions lloables sigui dit de pas, però cal això en aquests temps i amb tot el que està caient?.

Indignat (parlant de convenis) d’escoltar anuncis en precampanya de la firma de un conveni amb el ministeri, per l’assumpte dels fangs del pantà, i hores d’ara, com no estigui al fons del pantà junt amb els fangs, ja pots preguntar i mirar que ningú sap rés de rés d’aquests assumpte. Ni un duro, perdo, ni un euro, al calaix.

Indignat amb els de sempre, els de la coherència, posant a parir a aquells de la llista de CiU que després de les eleccions han deixat plantat a l’ajuntament. La veritat no sé de que s’estranyen, quan a algú se’l hi diu que no se’l vol a un lloc, lo més normal és que digui ”aquí us quedeu...”.

Indignat amb mi mateix per no saber realment que és el que va passar durant la campanya. Si alguns, el de CiU, es queixen pública i amargament en algun blog d’algun fet ocorregut durant la campanya i en aquestes queixes se’ls hi posa nom i cognoms, vol dir que alguna cosa certa hi ha. Caldrà seguir de prop tot aquest tema perquè de ben segur que ens pot destapar alguna desagradable sorpresa.

Indignat, altre cop amb mi mateix, de tant d’estar indignat amb uns i quasi oblidar-me dels veritables responsables de la situació política del nostre poble: els socialistes de Marc Mur. Perquè en definitiva, per molt de plantejament xantatgista que hagin fet alguns, qui ha triat al final, qui a decidit en definitiva, a estat ell, Marc Mur, i és ell el que haurà d’explicar el perquè d’aquesta decisió.

Indignat perquè, encara que s’esforcin, ningú pot explicar el tomb que ha fet l’actual alcalde Mur. Parles amb socialistes flixancos, d’aquells de soca-rel, i t’expliquen que Mur va plegar de secretari local dels socialistes, farà ara uns dos anys, quan l’exalcalde Bosch va possessionar-se contra del cementiri nuclear. Mur a les hores en era partidari. Ara, fa un pacte condicionat exclusivament per el “No” al cementiri i a sobre, fruit d’aquest pacte, es tanca ell mateix les portes de l’administració catalana. Qui ho entén?

Indignat de veure com mai en sabrem tant com els de Mora d’Ebre, aquests sí que ho tenen clar, no ara, sempre ho han tingut clar. Qui mana a Barcelona? Fulanito, nosaltres de Fulanito, ara qui mana a Barcelona? Menganito? Nosaltres de Menganito, en canvi a Flix no. I no serà pas perquè aquests darrers 8 anys no ho haguéssim vist clar la relació causa-efecte, que dit sigui de pas ens anat de fábula. És que algú pot arribar a pensar que tot el que ens ha caigut a estat per lo guapos i sostenibles que som?, ens ha caigut perquè els que manaven a Barcelona eren de la mateixa rama que els que manaven al poble. Solament caldria preguntar en algun d’aquests pobles que els darrers 8 anys han estat convergents, si el tripartit va ésser amb ells tan magnànim com amb els de Flix o amb els de Mora d’Ebre, veuríem la contesta que obtindríem. Per això ara, amb tots aquests antecedents, serà curiós i alhora bastant previsible veure com ens rebran a les diferents conselleries quan anéssim a demanar qualsevol cosa.

Indignat de escoltar durant la campanya, una vegada si i un altra també, allò de treballar tots junts per Flix, que el que es vol fer és un acord per Flix amb tots- i totes- i un cop passades les eleccions oblidar-se de tot lo dit i, al·ludint al fet de haver estat governant junts els darrers anys i la semblança de tots dos, enviar a l’altre al infern i “si te he visto no me acuerdo”. "La semblança de tots dos....", al sentir això alguns socialistes, mirant-se al espill, s’estan preguntant quina cirurgia els hi han fet que no se’n han assabentat. Caixes de Tranquimazin estan circulant aquests dies entre lo més florit del socialisme local. Tot i això, ningú es creu cap de les peregrines raons donades i continua planant per damunt de tot una única qüestió: Que hi ha realment al darrera de tota aquesta operació?

Indignat finalment amb els indignats de Barcelona, perquè allí, al mig de la plaça Catalunya, amb la torramenta de sol que queia, suportant tots els efluvis corporals que desprenien tota aquella indignació, quan escoltava “no ens creiem als polítics perquè diuen una cosa i en fan una altra”, jo ràpidament els hi deia “Hey, companys i companyes, veniu al meu poble, veniu a Flix, que ara allí en n’hi ha uns d’aquesta calaña, diuen una cosa i en fan un altra. Ens seurem a la plaça España, uy perdo, a la plaça Major, ai, no tampoc, a la plaça de la República, no, no tampoc...bé, és igual, ens col·locarem a una plaça que tenim allí i els hi cantarem les quaranta a tots aquestos...”, però, res, ni cas, quin fracàs,... que si Flix esta molt lluny, ...que si allí no sortirem a la tele, que si... . en definitiva que me’n he tornat tot sol cap el meu poble amb la meva indignació. Una indignació, la meva, per lo que es veu, perenne ja que, ara me’n adono que en realitat ja fa dos anys que estic indignat. Curiosament la primera entrada d’aquest blog, ara fa dos anys, era aquesta: Indignat.
Esta vist que hi ha coses que a la meva vida no canvien....i en la d’alguns tampoc.....

jueves, 19 de mayo de 2011

Allargat


Allargat es el terme, referit al període de campanya electoral, que m’agradaria escoltar, ja que conforme van passant els dies això va cobrant una mica de color.
Aquells que feia temps que no deien res per fi s’han decidit a parlar, aquells als que ningú els deia res ara van queixant-se per les cantonades de sentir-se dir el que és va dient per el poble ( i per el to de les seves queixes indica que els hi cou força), en fi, que ara que alguna cosa es mou, ara que està agafant una mica de color, ja s’acaba.....o no?...
Cadascú té les seves aficions i manies. No sabria en quina categoria encabir la que jo tinc en tot allò que fa referència a la publicitat electoral del meu poble. Fa anys que vaig fen-me una col·lecció amb tota la paperassa que cada quatre anys han anat enviant-me els partits i les persones que al nostre poble s’han presentat en totes les conteses municipals. A l’hora de arxivar els nous missatges escrits faig una mirada als que ja fa temps tinc guardats i no puc evitar tenir sempre un regust de melancolia al comprovar de com passa el temps per a les persones i també per a les propostes. Naturalment em fixo en totes aquelles persones retingudes, allí al paper, en el temps i també en els missatges i en els eslògans, comprovant com van canviant i adaptant-se als nous temps.....encara que de vegades un és pot endur una sorpresa que et fa pensar que en realitat potser els temps no han canviat molt per a alguns (almenys en les formes).
Això és el que em va passar l’altre dia al anar a guardar el bonic ( i suposo que costós) llibret que els senyors del PSC varen tenir la delicadesa d’enviar-me. Dintre del sobre i havia una cartolina que, al col·locar-la al costat d’una de més antiga, em va fer adonar-me’n que, de vegades, les coses no canvien tant com ens podríem pensar.










Eslògans, audiovisuals, formes i persones coincidint altre cop al cap dels anys.
Quan els mateixos de la cartolina actual, ara molt més luxosa que la del seu passat, parlen que, com a bagatge important en la seva candidatura, ofereixen la seva experiència municipal, tremolo com un gat a la cuina de un restaurant xines de Singapur de tan sols pensar que tornéssim a tenir les mateixes receptes amb pràcticament els mateixos doctors que durant tants i tants d’anys varen aplicar-nos els remeis i les medicines que, al final, així ens varen deixar.
Però també s’ha de dir, que de tant en tant, quan un pensa que ja ho té tot vist, de repent, encara ens podem quedar parats de la capacitat que tenen alguns de sorprendre’ns amb les seves actituds i iniciatives.
Quan vaig assabentar-me de la seva existència el meu primer pensament va esser : “el típic vídeo de promoció política que ara tothom ja fa”, però no, estava equivocat, allò era diferent, estava davant d’un nou concepte del vídeo musical, un nou camí experimental en el llenguatge cinematogràfic fins ara mai explorat.
Vaig quedar-me pegat a la pantalla del monitor quan vaig visionar-lo per primer cop.

L’aparició estel·lar del nou veí de Jesus en aquest vídeo té moments que ja per sempre quedaran en la nostra memòria col·lectiva.
Ni els millors moments de Ortega Cano en la seva participació a “Mira quien baila” pot superar-lo. Crec qu es pot endevinar la ma de Santiago Segura, el de Torrente, en la direcció d’aquest nou format conceptual del videoclip.
Hi cops en que, de repent i sense buscar-ho, et sents reconfortat en el teu sofriment diari.........