Allargat es el terme, referit al període de campanya electoral, que m’agradaria escoltar, ja que conforme van passant els dies això va cobrant una mica de color.
Aquells que feia temps que no deien res per fi s’han decidit a parlar, aquells als que ningú els deia res ara van queixant-se per les cantonades de sentir-se dir el que és va dient per el poble ( i per el to de les seves queixes indica que els hi cou força), en fi, que ara que alguna cosa es mou, ara que està agafant una mica de color, ja s’acaba.....o no?...
Cadascú té les seves aficions i manies. No sabria en quina categoria encabir la que jo tinc en tot allò que fa referència a la publicitat electoral del meu poble. Fa anys que vaig fen-me una col·lecció amb tota la paperassa que cada quatre anys han anat enviant-me els partits i les persones que al nostre poble s’han presentat en totes les conteses municipals. A l’hora de arxivar els nous missatges escrits faig una mirada als que ja fa temps tinc guardats i no puc evitar tenir sempre un regust de melancolia al comprovar de com passa el temps per a les persones i també per a les propostes. Naturalment em fixo en totes aquelles persones retingudes, allí al paper, en el temps i també en els missatges i en els eslògans, comprovant com van canviant i adaptant-se als nous temps.....encara que de vegades un és pot endur una sorpresa que et fa pensar que en realitat potser els temps no han canviat molt per a alguns (almenys en les formes).
Això és el que em va passar l’altre dia al anar a guardar el bonic ( i suposo que costós) llibret que els senyors del PSC varen tenir la delicadesa d’enviar-me. Dintre del sobre i havia una cartolina que, al col·locar-la al costat d’una de més antiga, em va fer adonar-me’n que, de vegades, les coses no canvien tant com ens podríem pensar.
Eslògans, audiovisuals, formes i persones coincidint altre cop al cap dels anys.
Quan els mateixos de la cartolina actual, ara molt més luxosa que la del seu passat, parlen que, com a bagatge important en la seva candidatura, ofereixen la seva experiència municipal, tremolo com un gat a la cuina de un restaurant xines de Singapur de tan sols pensar que tornéssim a tenir les mateixes receptes amb pràcticament els mateixos doctors que durant tants i tants d’anys varen aplicar-nos els remeis i les medicines que, al final, així ens varen deixar.
Però també s’ha de dir, que de tant en tant, quan un pensa que ja ho té tot vist, de repent, encara ens podem quedar parats de la capacitat que tenen alguns de sorprendre’ns amb les seves actituds i iniciatives.
Quan vaig assabentar-me de la seva existència el meu primer pensament va esser : “el típic vídeo de promoció política que ara tothom ja fa”, però no, estava equivocat, allò era diferent, estava davant d’un nou concepte del vídeo musical, un nou camí experimental en el llenguatge cinematogràfic fins ara mai explorat.
Vaig quedar-me pegat a la pantalla del monitor quan vaig visionar-lo per primer cop.
L’aparició estel·lar del nou veí de Jesus en aquest vídeo té moments que ja per sempre quedaran en la nostra memòria col·lectiva.
Ni els millors moments de Ortega Cano en la seva participació a “Mira quien baila” pot superar-lo. Crec qu es pot endevinar la ma de Santiago Segura, el de Torrente, en la direcció d’aquest nou format conceptual del videoclip.
Hi cops en que, de repent i sense buscar-ho, et sents reconfortat en el teu sofriment diari.........
