viernes, 21 de octubre de 2011

Aïllat



Aïllat. Aïllat com un nàufrag enmig del no-res, així m’he sentit durant unes setmanes després de que algun estrany element, algun esgraó d’una, per a mi, complicadíssima cadena, provoques en mi el sentiment de sentir-me abandonat enmig d’un forat negre.
Un maleït dimarts i tretze, desprès de dinar, vaig assentar-me al davant del meu ordinador i al poc temps d’engegar-lo vaig pensar que aquell dia ens havíem excedit en els fregits del dinar perquè, encara que ja havia passat més d’una hora d’haver dinat, l’olor de fregits era molt intensa. Però no, no eren els fregits de peix que tan amorosament havíem cuinat, l’olor era el fregit que estava fent el meu ordinador sota els meus peus.
En fi, concretant, el meu ordinador va fer puf, va fer figa, va dir “ja n’hi ha prou” i va emmudir; ja no passava d’una constant i negra pantalla, el meu món virtual restava com la pantalla que tenia al meu davant, negre i buit.
La meva dona, perdó, la meva companya, mes pragmàtica i clarivident va diagnosticar tota taxativa: “és que ja tenia molts anys,.... com tu” i es va dedicar a un altra cosa.
Jo allí em vaig quedar, enfront de la pantalla, mirant–nos los dos, jo i l’ordinador, tots dos muts, sense dir ni una paraula, ell fregit i jo cremat de tan sols cavil·lar en lo que costaria comprar-ne un de nou.
Comprar-ne un de nou..., i tal com està el pati....
Influenciat per tota aquesta crisi que ens envolta, que ens han fet agafar el síndrome de malgastadors i de que s’ha de retallar tot allò que no sigui imprescindible, a casa no vam tenir altra opció que, com si fóssim la Merkel i el Sarkozy, convocar una cimera per a tractar el tema, tant sols vam necessitar dos minuts per arribar a la conclusió de que ens feia falta un nou ordinador, la meva tafaneria i el Facebook de la meva dona justificarien tots els ajustos econòmics familiars paral·lels que podíem adoptar.
I ara, per fi, tot ja torna a ser igual que abans, o millor, perquè ara el meu ordinador, com tot allò que és nou, va molt més ràpid i funciona millor, bé com tot, tot, no, ja que per el que veig i per el que escolto, el ¿nou? govern municipal continua com des de bon inici: a càmera lenta.
Això si, continua prenent unes decisions que, la veritat, em costa d’entendre. Em costa a mi i a alguns dels amables lectors que m’envien els seus comentaris. Sembla que la actuació dels actuals dirigents del nostre municipi ens fa recordar a tots al govern que fa uns mesos teníem.
Com és pot entendre, sino, l’organització per part de l’Ajuntament d’aquesta exposició sobre Xernovil que des de fa ja uns dies tenim instal·lada a Ca Don Ventura...?.
I dic Ajuntament de Flix perquè el local on es fa és de l’Ajuntament, el personal vigilant d’aquesta exposició es de l’Ajuntament i la regidora de Cultura , per la emissora local, va fer la seva presentació.
Sincerament, crec que des de l’Ajuntament de Flix continuen, amb les seves accions, menysprea’n a un terç de la població treballadora del nostre municipi, aquella que es guanya el pa treballant a la central nuclear. Em poso en la pell dels que hi treballen i tot em fa recordar quan algú sortia a opinar en determinats termes sobre la nostra fabrica.
Menyspreu, si, perquè l’únic objectiu que es busca organitzant aquesta exposició a Flix, és el de intentar posar sobre les espatlles de la gent que treballa a la Central un sentiment de culpabilitat per les conseqüències d’un hipotètic accident.
En quins ulls reprovatoris miraran alguns fills o filles, que hagin entrat o els hagin portat a veure aquesta exposició, al seu pare o mare per el simple fet de treballar aquests a la Central Nuclear...?, es sentiran estigmatitzats per que el seu pare o mare pot contribuir a possibilitar un espant semblant....?
Ara cal preguntar-nos, ¿perquè els organitzadors i qui els hi donen suport, en aquest tema s’atreveixen i en d’altres no?.. posats a fer, aquests que tant activistes són lluitant contra els agents causants de perjudicis al medi ambient i en la salut de les persones, si fossin tant conseqüents, haguessin pogut organitzar, aquí a casa nostra, una exposició sobre els efectes de l’accident de la industria química de Seveso, aquella que va alliberar dioxines sobre la població italiana, amb tots els efectes que aquest compost produeix sobre el cos humà i que m’estalvio aquí de reproduir-los, com també haguessin pogut fer una mostra sobre l’accident de la planta química de l’empresa Union Cardbrige, a Bhopal, India, amb fotos dels milers de morts produïts per l’expansió per tota la ciutat del letal gas alliberat desprès de la explosió d’una planta d’aquesta industria química.
No, les seves motivacions son d’altres que estan mol allunyades, crec jo, del interès general del nostre poble.
Però en tot això, ara, el més trist per a mi, és que tots aquests compten, llastimosament, amb el beneplàcit de l’actual alcalde que encara que no ho comparteixi, d’això n’estic segur, deixa fer.
Crec que la nostra administració ha de tenir sensibilitat, i si algú no en té, s’ha de tenir el coratge per a corregir els errors comesos.
I és que posats a parlar de sensibilitat, no sé si la sensibilitat de la regidora de Cultura es veuria afectada si, posem-hi per cas, l’Ajuntament organitzés una exposició sota el títol “Els forns i les seves diverses utilitats”, exposició que contemplés un ampli reportatge de la utilitat dels forns.... als camps d’extermini nazi....
Pues això, sensibilitat per a tothom, mira que n’és de fàcil.

martes, 6 de septiembre de 2011

Cansat


Cansat. Cansat he quedat al finalitzar aquests mesos de ple estiu, cansat......, cansat en realitat de no fer res.
I és que reconec que lo de ser mandrós al ple de l’estiu és una de les meves virtuts. Si a sobre no passa res, res es mou, en els temes que normalment a mi em posen, pues tot s’ajunta,
I és que pràcticament, fora de les normals Festes Majors, tot ha estat quietud, tot silenci.
Les Festes Majors han passat i ja quasi ningú les recorda. Aquest silenci, al contrari del que es pugui pensar, no és molt bona senyal, vol dir que han passat sense pena ni glòria, encara que sempre és preferible això a que s’estigui parlant dies i dies per algun fet desagradable.
Durant aquestes festes he pogut aprecia (sens dubte degut a la situació actual de crisis econòmica) que molta gent comença a estar preocupada per tot el que representa les despeses publiques, així m’explico el fet de que durant les festes he anat escoltant a unes quantes persones com s’anaven qüestionant la forma en que es gasten diners en actes d’estils similars i organitzats a la mateixa hora, amb el resultat final de deixar migs buits aquests actes. Penso que seria bo el saber quant costen tots els actes organitzats, més que res per a valorar-los, perquè el regidor que les organitza, Sabaté, quan en parla, sol posar-li molta poesia a les descripcions dels actes que organitza, però la poesia visual del fanalet penjat, l’entranyable sorollet de les banderetes dels carrers, el goig de veure a la gent a la plaça del mercat (sobretot per el que te el bar), la màgia dels focs artificials, el nus d’emocions que se’t fa a la gola que quasi no et deixa parlar quan veus ballar els Gegants a la plaça,,, tota aquesta poesia, en realitat, val diners, costa quartos, bastants diria jo, i la veritat, estaria bé saber quant ha costat aquests exercicis poètics del regidor, més que res perquè la gent cada cop s’adona més que els que estan a l’ajuntament estan remenant els seus quartos, els seus diners, i ja que paguem, almenys saber en quin versicle poètic els hem amprat ,,,
A part de les festes, humm..., a veure..., deixa’m pensar..., memmm............. res, el buit, tothom quieto, com aquests darrers dies d’agost en que no es movia ni una fulla.
Vull pensar que ara vindrà un bé de Déu, un frenesí de no parar, en fi un sutnami de noves decisions, nous posicionaments, presentació de nous projectes, tot allò que durant els tres mesos que han passat des de la constitució del nou consistori, els seus membres han anat preparant en el silenci monacal de les seves reunions, per esclatar aquesta tardó en un festival de posicionaments, convenis i acords en referència als vells problemes que anem arrossegant, i per suposat exposant tots aquells nous projectes fruits del seus engrescadors programes electorals.
Sincerament així ho espero, ja que després de passar tres mesos sense sentir res de nou..., bé, apart de la prosa poètica del regidor Sabaté algo si hem sentit, hem escoltat a la flamant nova regidora Noèlia Colomines, de la que preveig una gestió molt personal en els temes que portarà, almenys aquesta es la impressió que m’ha quedat després d’observar el següent:
Aquestos dies fent un cop d’ull a la Web municipal, vaig reparar en una noticia que feia referència a la posada en marxa del servei d’acollida dels més petits, la noticia retrau a una d’anterior i que al llegir-la em va fer recordar una cosa que va cridar-me l’atenció quan la vaig sentir; resulta que escoltant les noticies de Radio Flix (un dia d’aquests en que no es limiten solament a llegir noticies, la major part de dubtós interès per els de Flix), li feien una entrevista a la regidora Colomines en que explicava la decisió de atorgar xecs per a consumir en els comerços de Flix, en lloc dels diners que fins ara s’entregaven com a dotació econòmica d’algun concurs organitzat per l’ajuntament. Fins aquí tot ho vaig trobar mes que correcte, però el que em va cridar l’atenció, va ésser el llenguatge emprat per la regidora ” Jo he pensat que....”, “Jo he tingut la idea de...”, “El que jo faré....”
Caram, sembla que aquesta persona tingui una forma d’actuar bastant personal, vaig pensar llavors, però ara, quant rellegeixo la noticia de la web municipal “Des de la Regidoria d’Ensenyament s’oferirà el servei d’acollida....”, encara em reafirma més en la primera impressió que vaig tenir de la Regidora com a persona totalment implicada en la seva feina. Hagués calgut, això si, aclarir algunes coses perquè si “Des de la regidoria s’oferirà...” , qui forma la regidoria? no he pogut evitar de imaginar-me per un instant l’escena: a les 7 del mati, la regidora i alguna administrativa del ajuntament, auxiliades per algun treballador de la brigada municipal calentant biberons i intentant calmar a algun desconsolat infant o infanta....
En fi suposo que tot acabarà essent pecats de novells i que el llenguatge amprat s’anirà reconduint.
Si, ja sé que es bastant penós arribar a parlar de tot això però es lo que hay, o millor dit és degut a lo que no hay..., a part de la prosa poètica del regidor Sabaté.
Aquesta prosa poètica, no sé...., em recordar a algú i no m’acaba de vindre qui...

jueves, 14 de julio de 2011

Calmat



Calmat, així sembla que estic jo, al igual de tot el que m’envolta. Ja és ben veritat que després de la tempesta ve la calma. Sembla com si els panorames polítics i socials del nostre poble fossin com aquelles tardes caniculars del començament d’agost, en que no es veu a ningú a les tres de la tarda pels carrers del poble, ...tot quiet, ...tot calmat, ...solsament es sent el cant de les xitxarres....
La veritat, entenc que els protagonistes dels darrers mesos vulguin prendre’s uns dies de descans, de sosiego, han estat uns mesos complicats, tensos i difícils, i ara convé, sembla, una mica de tranquil·litat, descansar, reflexionar, llegir un bon llibre, seure’s a la fresca sense fer res de res, deixar passar el temps assegut al pedrís de casa tot escoltant una bonica musica que surt d’alguna casa propera...... bueno, bueno bueno..., pot ser que ens passem amb tanta calma, no? Han passat ja uns quants dies i convé que algú respiri... que algú digui algo..., o pot ser el que passa és que ningú d’aquests nous inquilins del ajuntament en té molta de idea del que s’ha de fer, per que la situació continua essent la que era i els remeis a aplicar son els mateixos d’abans?
Però tothom tranquil que n’hi ha algú que pensa....
“Ja que no diem rés de nou ni fem algo diferent, ¿com ens podem promocionar i que la gent almenys parli de nosaltres?.... Ja està, ja ho he trobat, dit i fet, encarreguem una propaganda i la repartim per tot el poble”,..”Bé..,bé.., molt bé,una propaganda i la repartim..., però, i que hi posem a la propaganda...?” “Dons ens hi posem nosaltres i ja està, promoció més directa no pot ser...”, “Però tindríem que dissimular-ho una mica no...?”, ”Dons posem-hi l’acord que varem signar per a auto-justificar-nos i tot resolt...”.
Al menys n’hi ha que pensa en aquest ajuntament....
“Mira ja està, ja la tenim... a veure..., dona, doncs ha quedat bé...., pots estar satisfeta...,les fotos han quedat prou bé..., del que ens encarreguem cadascú prou clar, (per cert que aquest d’aquí dalt a la dreta sembla Superman, no sé si podrà amb tantes feines....), ...molt bé, a quedat molt bé..., bueno pot ser lo del final, l’acord que varem firmar, queda molt petit i és bastant difícil de llegir...” “Deixat estar de romanços, a veure..., que és lo realment important? Que se’ns vegi a nosaltres i tot lo demes, contes xinesos, ...ah!, i lo millor de tot, això ho fem pagant-ho uns altres...”
“Saps que és mol bo això de manar....”

miércoles, 22 de junio de 2011

Indignat


Indignat, així he quedat al tornar a casa, com si fossa un d’aquells que han estat durant setmanes al mig de la plaça de Catalunya.

Indignat estic amb mi mateix per que en lo més interessant del moment polític del nostre poble he tingut que anar per aquests móns de deu i ara em veig obligat a fer una immersió ràpida en els corrillos d’opinió habituals, els veïns del carrer, i corroborant tot allò que m’he anat imaginant en la llunyania, amb la lectura dels blogs d’opinió del nostre poble. I deu ni do el que m’he anat perdent, si tanmateix sembla que estigui “en las tertulias politicas de los aledaños de la Carrera de San Jeronimo”.

Indignat amb la valoració dels resultats de les eleccions (començo pel començament) que en fan alguns, en particular algú que -hi posa en el seu blog- és professor de Història de institut. Segons ell, els resultats dels convergents (triplicant el numero de regidors i doblant vots) els qualifica com “La derrota de CIU”, en canvi la patacada d’ERC (de 5 regidors passen a tres i perden pràcticament la meitat dels vots) en la seva opinió tan sols és “La dolça derrota d’ERC”. Fins ara estava convençut que l’afany de tot historiador era el de donar rigor a les seves interpretacions, però si la seva percepció de la realitat és aquesta, anem apanyats.

Indignat amb aquells que es van passar tota la campanya volen fer creure als votants que eren els del “SI”... “Si al futur”.... “Si a la cultura”.... “Si al dret a decidir”... molt de Si però un cop passades les eleccions el primer que fan és dir “NO”, “..amb aquests, NO”.

Indignat de veure el xantatge realitzat en el si de l’ajuntament de Flix: la condició per a fer un pacte de govern és que els de CiU no hi siguin.

Indignat de veure, un cop realitzat el xantatge, els esforços que fan uns i altres per a justificar un pacte que no l’entén ningú, ni propis ni estranys.

Indignat de veure com, per a justificar la seva mesquinesa, es posa com a pretext la pertanyensa d’alguns dels membres de la llista de CiU a una plataforma, concretament a la de Volem Viure a Flix, i al mateix temps s’obliden, o no se’n volen recordar, de la pertanyensa d’algun dels seus membres a una altra plataforma. Hi ha plataformes bones i plataformes dolentes? Son ells els qualificadors i atorgadors de la bondat dels moviments plataformistes?








Indignat, com indignat estaran alguns veïns nostres, treballadors de la nuclear d’Ascó, amb els d’ERC quant aquest partit demana el tancament de les centrals nuclears: ho anuncià en una roda de premsa, ho demanà en manifestació el 6 de juny a Barcelona i més tard ho va proposar al Senat de Madrid.

Ara que això de demanar el tancament de una indústria ja no em ve de nou. Recordo encara el sentiment d’indignació que vàrem tenir, jo i molts que estàvem a la fabrica, amb aquell episodi de la fuita de clor de l’any 1995, quan al entrevistar per la tele a un veí, a les hores desconegut i hores d’ara il·lustre escriptor de Flix, aquest va demanar el tancament de la fabrica. La gràcia que ens va fer als que hi treballàvem, tanta gràcia ens va fer, crec recordar, que algun restaurant del poble ho va notar.
(Per cert, em poso a recordar aquell episodi i em venen dos imatges mol mediatiques: una imatge publicada a tots els diaris de l’estat, inclús al Interviu, la del actual primer tinent d’alcalde, Castellví, senyalant amb el dit el forat de la vàlvula de la planta del cloroform per on s’havia produït l’escapament de clor, i l’altra imatge, als informatius televisius, aquesta si més tendra, la del actual alcalde, víctima del nocturn escapament, postrat a un llit de l’hospital de Mora d’Ebre, això si, amb la cara una mica groga, seria del clor...)

Indignat de tenir que seguir escoltant lliçons de coherència per part d’alguns i veure com poc abans d’acabar la legislatura aquests mateixos s’afanyen a fer-li establir a l’ajuntament convenis amb una determinada entitat per així poder continuar amb les seves aficions particulars, aficions lloables sigui dit de pas, però cal això en aquests temps i amb tot el que està caient?.

Indignat (parlant de convenis) d’escoltar anuncis en precampanya de la firma de un conveni amb el ministeri, per l’assumpte dels fangs del pantà, i hores d’ara, com no estigui al fons del pantà junt amb els fangs, ja pots preguntar i mirar que ningú sap rés de rés d’aquests assumpte. Ni un duro, perdo, ni un euro, al calaix.

Indignat amb els de sempre, els de la coherència, posant a parir a aquells de la llista de CiU que després de les eleccions han deixat plantat a l’ajuntament. La veritat no sé de que s’estranyen, quan a algú se’l hi diu que no se’l vol a un lloc, lo més normal és que digui ”aquí us quedeu...”.

Indignat amb mi mateix per no saber realment que és el que va passar durant la campanya. Si alguns, el de CiU, es queixen pública i amargament en algun blog d’algun fet ocorregut durant la campanya i en aquestes queixes se’ls hi posa nom i cognoms, vol dir que alguna cosa certa hi ha. Caldrà seguir de prop tot aquest tema perquè de ben segur que ens pot destapar alguna desagradable sorpresa.

Indignat, altre cop amb mi mateix, de tant d’estar indignat amb uns i quasi oblidar-me dels veritables responsables de la situació política del nostre poble: els socialistes de Marc Mur. Perquè en definitiva, per molt de plantejament xantatgista que hagin fet alguns, qui ha triat al final, qui a decidit en definitiva, a estat ell, Marc Mur, i és ell el que haurà d’explicar el perquè d’aquesta decisió.

Indignat perquè, encara que s’esforcin, ningú pot explicar el tomb que ha fet l’actual alcalde Mur. Parles amb socialistes flixancos, d’aquells de soca-rel, i t’expliquen que Mur va plegar de secretari local dels socialistes, farà ara uns dos anys, quan l’exalcalde Bosch va possessionar-se contra del cementiri nuclear. Mur a les hores en era partidari. Ara, fa un pacte condicionat exclusivament per el “No” al cementiri i a sobre, fruit d’aquest pacte, es tanca ell mateix les portes de l’administració catalana. Qui ho entén?

Indignat de veure com mai en sabrem tant com els de Mora d’Ebre, aquests sí que ho tenen clar, no ara, sempre ho han tingut clar. Qui mana a Barcelona? Fulanito, nosaltres de Fulanito, ara qui mana a Barcelona? Menganito? Nosaltres de Menganito, en canvi a Flix no. I no serà pas perquè aquests darrers 8 anys no ho haguéssim vist clar la relació causa-efecte, que dit sigui de pas ens anat de fábula. És que algú pot arribar a pensar que tot el que ens ha caigut a estat per lo guapos i sostenibles que som?, ens ha caigut perquè els que manaven a Barcelona eren de la mateixa rama que els que manaven al poble. Solament caldria preguntar en algun d’aquests pobles que els darrers 8 anys han estat convergents, si el tripartit va ésser amb ells tan magnànim com amb els de Flix o amb els de Mora d’Ebre, veuríem la contesta que obtindríem. Per això ara, amb tots aquests antecedents, serà curiós i alhora bastant previsible veure com ens rebran a les diferents conselleries quan anéssim a demanar qualsevol cosa.

Indignat de escoltar durant la campanya, una vegada si i un altra també, allò de treballar tots junts per Flix, que el que es vol fer és un acord per Flix amb tots- i totes- i un cop passades les eleccions oblidar-se de tot lo dit i, al·ludint al fet de haver estat governant junts els darrers anys i la semblança de tots dos, enviar a l’altre al infern i “si te he visto no me acuerdo”. "La semblança de tots dos....", al sentir això alguns socialistes, mirant-se al espill, s’estan preguntant quina cirurgia els hi han fet que no se’n han assabentat. Caixes de Tranquimazin estan circulant aquests dies entre lo més florit del socialisme local. Tot i això, ningú es creu cap de les peregrines raons donades i continua planant per damunt de tot una única qüestió: Que hi ha realment al darrera de tota aquesta operació?

Indignat finalment amb els indignats de Barcelona, perquè allí, al mig de la plaça Catalunya, amb la torramenta de sol que queia, suportant tots els efluvis corporals que desprenien tota aquella indignació, quan escoltava “no ens creiem als polítics perquè diuen una cosa i en fan una altra”, jo ràpidament els hi deia “Hey, companys i companyes, veniu al meu poble, veniu a Flix, que ara allí en n’hi ha uns d’aquesta calaña, diuen una cosa i en fan un altra. Ens seurem a la plaça España, uy perdo, a la plaça Major, ai, no tampoc, a la plaça de la República, no, no tampoc...bé, és igual, ens col·locarem a una plaça que tenim allí i els hi cantarem les quaranta a tots aquestos...”, però, res, ni cas, quin fracàs,... que si Flix esta molt lluny, ...que si allí no sortirem a la tele, que si... . en definitiva que me’n he tornat tot sol cap el meu poble amb la meva indignació. Una indignació, la meva, per lo que es veu, perenne ja que, ara me’n adono que en realitat ja fa dos anys que estic indignat. Curiosament la primera entrada d’aquest blog, ara fa dos anys, era aquesta: Indignat.
Esta vist que hi ha coses que a la meva vida no canvien....i en la d’alguns tampoc.....

jueves, 19 de mayo de 2011

Allargat


Allargat es el terme, referit al període de campanya electoral, que m’agradaria escoltar, ja que conforme van passant els dies això va cobrant una mica de color.
Aquells que feia temps que no deien res per fi s’han decidit a parlar, aquells als que ningú els deia res ara van queixant-se per les cantonades de sentir-se dir el que és va dient per el poble ( i per el to de les seves queixes indica que els hi cou força), en fi, que ara que alguna cosa es mou, ara que està agafant una mica de color, ja s’acaba.....o no?...
Cadascú té les seves aficions i manies. No sabria en quina categoria encabir la que jo tinc en tot allò que fa referència a la publicitat electoral del meu poble. Fa anys que vaig fen-me una col·lecció amb tota la paperassa que cada quatre anys han anat enviant-me els partits i les persones que al nostre poble s’han presentat en totes les conteses municipals. A l’hora de arxivar els nous missatges escrits faig una mirada als que ja fa temps tinc guardats i no puc evitar tenir sempre un regust de melancolia al comprovar de com passa el temps per a les persones i també per a les propostes. Naturalment em fixo en totes aquelles persones retingudes, allí al paper, en el temps i també en els missatges i en els eslògans, comprovant com van canviant i adaptant-se als nous temps.....encara que de vegades un és pot endur una sorpresa que et fa pensar que en realitat potser els temps no han canviat molt per a alguns (almenys en les formes).
Això és el que em va passar l’altre dia al anar a guardar el bonic ( i suposo que costós) llibret que els senyors del PSC varen tenir la delicadesa d’enviar-me. Dintre del sobre i havia una cartolina que, al col·locar-la al costat d’una de més antiga, em va fer adonar-me’n que, de vegades, les coses no canvien tant com ens podríem pensar.










Eslògans, audiovisuals, formes i persones coincidint altre cop al cap dels anys.
Quan els mateixos de la cartolina actual, ara molt més luxosa que la del seu passat, parlen que, com a bagatge important en la seva candidatura, ofereixen la seva experiència municipal, tremolo com un gat a la cuina de un restaurant xines de Singapur de tan sols pensar que tornéssim a tenir les mateixes receptes amb pràcticament els mateixos doctors que durant tants i tants d’anys varen aplicar-nos els remeis i les medicines que, al final, així ens varen deixar.
Però també s’ha de dir, que de tant en tant, quan un pensa que ja ho té tot vist, de repent, encara ens podem quedar parats de la capacitat que tenen alguns de sorprendre’ns amb les seves actituds i iniciatives.
Quan vaig assabentar-me de la seva existència el meu primer pensament va esser : “el típic vídeo de promoció política que ara tothom ja fa”, però no, estava equivocat, allò era diferent, estava davant d’un nou concepte del vídeo musical, un nou camí experimental en el llenguatge cinematogràfic fins ara mai explorat.
Vaig quedar-me pegat a la pantalla del monitor quan vaig visionar-lo per primer cop.

L’aparició estel·lar del nou veí de Jesus en aquest vídeo té moments que ja per sempre quedaran en la nostra memòria col·lectiva.
Ni els millors moments de Ortega Cano en la seva participació a “Mira quien baila” pot superar-lo. Crec qu es pot endevinar la ma de Santiago Segura, el de Torrente, en la direcció d’aquest nou format conceptual del videoclip.
Hi cops en que, de repent i sense buscar-ho, et sents reconfortat en el teu sofriment diari.........

viernes, 13 de mayo de 2011

Arramblat










Arramblat, sí, allí, al bell mig de les Rambles
El dilluns passat va fer-me l’efecte com si hagués estat, per un moment, al mig de la Rambla de les Flors. Allí on els dies en que de sol de maig t’omplen les retines de mil i un colors, on veus tot tipus de personatges, on et s’ofereix tot un mostrari, tota una galeria de situacions, on veus en definitiva la vida, la condició humana.
Allí on tot és pura melangia i la més bucòlica de les postals de Barcelona, als pocs metres es converteix en un altre mon, aquell dels que es busquen la vida com sigui, l’immensa majoria intentant treure profit de suposades virtuts artístiques, d’altres intentant treure profit de la debilitat humana. En aquest segon grup i poso els trileros. Curiós personatge el del trilero, que s’aprofita de la cobdícia humana en virtut de la seva habilitat manual per l’engany.
Ara la boleta està aquí, ara allà,... remeno cap aquí, remeno cap allà...¿on és la boleta? Facin les apostes... si és molt fàcil... segur que guanyaré... aquí, aquí... aquí està, ....segur, ....20 euros...!ale-hop!.... aixequen el cubilet i la bola no està allí, hem perdut ... però no és preocupi segur que la pròxima guanya, vinga som-hi, torni a apostar, a veure, remeno cap aquí, remeno cap allà....
És el vell joc del trilero, personatge i joc que ja formen part del paisatge de les Rambles i que encara continua enganyant a la gent. I va esser aquí on per un instant, encara que estava a l’interior de Ca Don Ventura, em vaig sentir transportat a les Rambles de Barcelona, enfront de un caixa destartalada de fruita que sustentava un tacat tapet verd i a sobre del que un d’aquest professionals feia us del seu domini escènic.
Contractarem tres policies més i això no suposarà un augment de la plantilla de l’ajuntament, perquè ara han de jubilar-se quatre persones, és a dir, encara haurem rebaixat en una persona la plantilla. Exemple de bona gestió i eficàcia.
Això és el que, enmig de la presentació de les propostes del seu programa electoral, va dir el proppassat dilluns el candidat socialista, Marc Mur.
Plis-plas,..... ara he remenat cap allí,.... ara he remenat cap allà, i... alehop:
una plaça menys.

Conto, quatre menos... tres més...si, efectivament una plaça menys, però...és aquesta la realitat?
Anem a aixecar el barrilet, i a veure que ens hi trobem..... Ep!, com és que la factura de personal augmenta? Però si el resultat era una persona menys.....
Quin cost tenen tres guàrdies? Quin cost tenen els que ara és jubilaran?
Ja esta, ja me l’ha pegat,.... ja me l’han tornat a pegar.
Tan llest que em pensava que era i...
No és pas el primer cop que em passa. Ja al gener passat vaig tenir ocasió de veure un episodi d’aquesta particular habilitat dels nostres actuals politics...
Aprovació del pressupost municipal; declaracions dels dos alcaldes d’aquesta legislatura:
L’ajuntament, conscient de la crisis i actuant amb un gran sentit de la responsabilitat, ha rebaixat un 5% el pressupost d’aquest any.
Caram, que valents i responsables vaig pensar,...però ..deixa’m veure....

Pressupost aprovat el 2010: 4.263.767,94 euros


Pressupost aprovat el 2011: 4.414.267,96 euros

http://www.altanet.org/bop/pdf/2011/20110316.pdf#2011/2851

Plis-plas,..... ara he remenat cap allí,.... ara he remenat cap allà, i... ¡alehop!: aixeco el barrilet i...
Un augment del 5 %
Son hàbils, son molt hàbils....
Al sortir de Ca Don Ventura, per un moment em va semblar sentir l’olor de la mar, però no, no estava al mig de les Rambles, estava a Flix......i encara que vaig decidir que seria molt millor pensar en que, al arribar a casa, m’esperaria el meu plat favorit, les mandonguilles que havien sobrat de dinar, no vaig poder evitar sentir a la llunyania “ vinga, si és molt fàcil, aposteu a aquest cubilet, si és molt fàcil, segur que guanyareu...”

sábado, 23 de abril de 2011

Numerat

Numerat he quedat al veure les fotografies.
Perquè m’he fet un tip de fer números i no em surten per enlloc..
Tot va començar durant la presentació de la llista d’ERC que varen fer a la plaça, molt bo el cava, acte que va presentar la regidora Neus Guiu a la que vaig trobar molt canviada, fa tant de temps que no la veia per el poble, tots canviem...,però no va esser això el que va produir-me una certa estranyesa, si no al fet de que tenia a les meves mans un fulletó que els republicans havien repartit prèviament per tot el poble, on en la foto que hi apareixia, tan sols hi figuraven els cinc primers components de la llista.
Aquest fet en un primer moment en va fer pensar: “això és que els hi costa trobar-ne més de candidats i per a callar boques, de moment, anuncien els cinc que tenen”, però allí, al mig de la plaça, em vaig adonar-me’n del que realment volien dir-me amb aquell fulletó: aquells, i aquelles, que sortien a la foto eren els que entrarien al l’ajuntament, donat que si no era així, vaig pensar, el més normal hagués estat fer una foto amb tots els components de la llista, totes aquelles persones, candidats i membres de la llista, als quals tenia allí presents, al meu davant, al mig de la plaça.
Aquesta meva primera apreciació, paternalista per la meva part, ha quedat corroborada quan els del PSC-PSOE van repartir el mati de dijous, al mercat, un altre fulletó amb una altra fotografia.
En aquest cas, publiquen una fotografia amb els candidats que ocupen els sis primers llocs de la llista.
I és llavors quan me’n adono que totes dues formacions politiques dominen molt més el tema de comunicació electoral que aquest trist peregrí de l’aurora.
Perquè en definitiva, el que venen a dir totes dues formacions és: aquests son els que importen, aquests son els que entraran a l’ajuntament.
Perquè si no, on son la resta de components de la llista?
De que val fer una llista per a no treure-la completa a les fotos de propaganda?
Perquè amaguen a la resta?
Quina cara d’estaquirot, o estaquirota, se’ls hi haurà quedat a tots, i a totes aquells, i aquelles, que van anar a convèncer per a donar la cara com a integrants de una llista i que a l’hora de la veritat després els hi amaguen?
Però es que en el cas dels socialistes, els del PSC-PSOE, la cosa encara és més forta. Aquests, segons el seu fulletó, ja directament se’n adjudiquen sis de regidors, majoria absoluta i a sobre es reparteixen tots els càrrecs.
I és que son uns artistes aquests del PSC-PSOE, (encara que no pas per el que es veu a la foto, francament millorable), perquè el que estan volen transmetre a les altres formacions politiques és que ja no tenen res a fer i el que ens estan transmeten a molts votants és que ja no val la pena anar a votar el 22 de maig perquè com dirien aquells “el pescado ya está todo vendido”.
Això si, un cop ja feta la repartició de tots els càrrecs, pot ser valdria la pena per part d’aquestos que ja es veuen guanyadors, que cuidessin una mica més la estètica de la repartició, perquè sense dubtar mai de la honorabilitat i integritat de tots i totes els integrants de totes les llistes, a més a més de ser-ho se n’ha de semblar, i algun que altre càrrec atorgat no te molt bona pinta ètica. Ja posats a fer seria una llàstima no rematar bé la feina feta.
En conclusió, companys, i companyes, sempre i segons les fotos d’aquestes dos formacions, la cosa ja està feta i ben definida.
El que succeeix, però, és que seguint el mateix criteri que el transmès per les fotos dels anteriors, on uns trauen cinc i els altres trauen sis, m’esgarrifa, m’esborrona, m’esglaia pensar en els convergents, perquè a la seva foto publicada en surten….¡¡21!!…..
O potser aquests volen transmetre un altra cosa...?.
Esta vist que això de la comunicació visual política no es el meu camp….

sábado, 5 de marzo de 2011

Desorientat

Desorientat, aquesta ha estat la meva primera impressió tot just acabar de llegir http://socialistesdelebre.blogspot.com/2011/02/records-notes-autobiografiques.html per primer cop la ressenya, biogràfica i vital, que l’antic i més perenne dels alcaldes democràtics de Flix, ha escrit amb la intenció de presentar-se davant dels seus actuals veïns com aspirant a ésser elegit President de la EMD (Entitat Municipal Descentralitzada) de Jesús, un nucli urbà autònom de la ciutat de Tortosa.
Això si, més que una biografia per a presentar-se com aspirant a president de la EMD sembla ser una biografia d’un aspirant a canonge de l’església de Jesús (Jesús el poble per suposat), ja que cada rengló d’aquesta és una continua referència al mon religiós, passat i actual, relat biogràfic en el que el personatge apareix com a marcat per una terrible premonició i on anem veient com quasi tots els fets remarcables de la seva infantesa sembla que l’empentaven, irremissible i indefectiblement, cap el poble de Jesús.
El desconeixement per part meva de tan particular trajectòria vital va produir en el meu interior un gran desassossec i desconcert, i pot ser per això que, en no sortir-me’n de la meva primera desorientació vaig voler tornar a rellegir tant fervorosa biografia i, la veritat sigui dita, encara va ésser pitjor el remei que la malaltia, perquè tot just trobar-me amb la seva primera frase, “Vaig nàixer prop de l’aigua...” vaig quedar trasbalsat ja que la primera imatge que hem va venir a la ment fou la de veure’l com el petit Moisès biblic, sortint de Flix en un cistellet i fent cap uns quants anys més tard a la riba dreta de Tortosa.
S’ha de reconèixer que continua essent un animal polític de primer ordre, amb un poder d’adaptació a l’entorn admirable, camaleonic, demostrant aquesta capacitat, fins i tot, en una de les facetes en el que ell sempre ha estat molt curós, el seu lèxic, “era la nostra aula menudeta..”. Definitiu.
Continua també, com no, fent ús d’aquesta carrega poètica en les seves descripcions, encara que aquest cop crec que a carregat massa la ploma en la seva declaració de amor i fervor jesusenc. No dubto que alguns dels seus actuals convilatans de Jesús senti instants d’emoció durant la lectura d’aquest manifest, com tampoc dubto del sentiment contrari, el de la tristor, que alguns dels seus antics convilatans, els de Flix, sentirien al comprovar com, de sobte, han desaparegut aquelles flamarades de sentiment flixanco amb les que tot sovint ens obsequiava.
Res, no ni queda res de res, solament esperit Jesusenc, tot i que em fa l’efecte que algú dels seus actuals veïns se’n adonarà al rellegir-la que, al mig d’aquesta biografia, hi apareix una mena de forat negre, un forat negre d’uns 50 anys aproximadament, durant els quals el nostre antic alcalde, aigües amunt de Jesús, va deixar, políticament, moltes petjades, algunes de les quals no van ésser, diguéssim, menudetes.

miércoles, 2 de febrero de 2011

Azorat



Azorat vaig quedar.
Emulant la foto del famós trio de les Azores (Bush, Blair i Aznar), així em va venir la imatge, al imaginar-me aquest trio format per el president del Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre, Bernat Pellisa, el Senador d’ERC Pere Muñoz i l’alcalde de Flix Oscar Bosch, tots tres fent-se una foto davant del Ministerio de Industria, moments abans d’entrar-hi per anar a veure al subdirector d’energia. Van anar a queixar-se de la tardança del Ministerio en prendre un decisió en quant a la ubicació del Magatzem Temporal Centralitzat.
Aquesta imatge, la del trio de les Azores, ja fa dies que vaig imaginar-me-la al llegir la noticia a la pagina web del nostre ajuntament. Però es veu que no en tenien prou i ara llegeixo als diaris, en una entrevista realitzada al President del Consell Comarcal, que aquest atribueix a aquesta tardança tots els mals econòmics de la Ribera
L’excusa és que la tardança en la concreció de la ubicació del MTC està perjudicant al nostre territori, a la nostra comarca i atès que dels tres interlocutors dos son de Flix, s’entén també que està perjudicant al poble de Flix.
I clar, segons ells, que el nostre territori sigui a la cua del desenvolupament econòmic de Catalunya, que el nostre territori i el nostre poble pateixi la crisi industrial que pateix, que al nostre territori i al nostre poble no hi hagi cap perspectiva econòmica, ells, pobrets, no en tenen cap de responsabilitat. La culpa diuen, és del MTC.
I ho diuen tots tres, Bernat Pellisa, Pere Muñoz i Oscar Bosch, que durant els darrers 8 anys han tingut algunes responsabilitats: dos són o han estat Presidents del Consell Comarcal, Pellisa i Muñoz, i dos són o han estat alcaldes de Flix, Muñoz i Bosch i un també és, hores d’ara, Vicepresident de l’àrea econòmica del Consell Comarca, Bosch.
Però la qüestió és que, com el trio de las Azores, aquests volen passar a la historia com els salvadors de tot un territori, posant com a excuses (“creanme, les digo la verdad”) el que faci falta i arrastrant amb la seva megalomania a tots els habitants d’aquest territori a la indigència. Tots tres, això si, volent amagar les seves responsabilitats i sobretot, donat que en molt poc temps pràcticament desapareixeran de la vida publica, intentar salvaguardar la seva imatge de “progres”.
Tot sembla indicar que en Pere Muñoz no es tornarà a presentar per alcalde, Oscar Bosch anuncia avui que tampoc repetirà com alcaldable per el PSC, (al seu lloc es presenta un vell conegut de la política local, Marc Mur, amb ball de bastons inclòs, dons sembla ser que l’actual regidor Ramon Sabate també té aspiracions d’anar de cap de llista dels socialistes a Flix), i el Bernat Pellisa que amb les prediccions actuals dels resultats electorals de les properes eleccions municipals més aviat té poques possibilitats de continuar presidint el Consell Comarcal, i dit sigui de pas, de continuar cobrant els 63.000 euros, sou de president que, segons al seu dia varem poder a la premsa, entre socialistes i republicans tant alegrement van augmentar, pràcticament van doblar, el sou del president anterior, durant l’actual legislatura.
L’únic consol que ens queda és que al final la historia posa a cadascú al seu lloc, atribueix a cadascú les seves responsabilitats i les veritats s’acaben sabent.
“Creanme, les digo la verdad” ,....se’n recorden...