Aïllat

Aïllat. Aïllat com un nàufrag enmig del no-res, així m’he sentit durant unes setmanes després de que algun estrany element, algun esgraó d’una, per a mi, complicadíssima cadena, provoques en mi el sentiment de sentir-me abandonat enmig d’un forat negre.
Un maleït dimarts i tretze, desprès de dinar, vaig assentar-me al davant del meu ordinador i al poc temps d’engegar-lo vaig pensar que aquell dia ens havíem excedit en els fregits del dinar perquè, encara que ja havia passat més d’una hora d’haver dinat, l’olor de fregits era molt intensa. Però no, no eren els fregits de peix que tan amorosament havíem cuinat, l’olor era el fregit que estava fent el meu ordinador sota els meus peus.

En fi, concretant, el meu ordinador va fer puf, va fer figa, va dir “ja n’hi ha prou” i va emmudir; ja no passava d’una constant i negra pantalla, el meu món virtual restava com la pantalla que tenia al meu davant, negre i buit.
La meva dona, perdó, la meva companya, mes pragmàtica i clarivident va diagnosticar tota taxativa: “és que ja tenia molts anys,.... com tu” i es va dedicar a un altra cosa.

Jo allí em vaig quedar, enfront de la pantalla, mirant–nos los dos, jo i l’ordinador, tots dos muts, sense dir ni una paraula, ell fregit i jo cremat de tan sols cavil·lar en lo que costaria comprar-ne un de nou.
Comprar-ne un de nou..., i tal com està el pati....
Influenciat per tota aquesta crisi que ens envolta, que ens han fet agafar el síndrome de malgastadors i de que s’ha de retallar tot allò que no sigui imprescindible, a casa no vam tenir altra opció que, com si fóssim la Merkel i el Sarkozy, convocar una cimera per a tractar el tema, tant sols vam necessitar dos minuts per arribar a la conclusió de que ens feia falta un nou ordinador, la meva tafaneria i el Facebook de la meva dona justificarien tots els ajustos econòmics familiars paral·lels que podíem adoptar.
I ara, per fi, tot ja torna a ser igual que abans, o millor, perquè ara el meu ordinador, com tot allò que és nou, va molt més ràpid i funciona millor, bé com tot, tot, no, ja que per el que veig i per el que escolto, el ¿nou? govern municipal continua com des de bon inici: a càmera lenta.
Això si, continua prenent unes decisions que, la veritat, em costa d’entendre. Em costa a mi i a alguns dels amables lectors que m’envien els seus comentaris. Sembla que la actuació dels actuals dirigents del nostre municipi ens fa recordar a tots al govern que fa uns mesos teníem.
Com és pot entendre, sino, l’organització per part de l’Ajuntament d’aquesta exposició sobre Xernovil que des de fa ja uns dies tenim instal·lada a Ca Don Ventura...?.
I dic Ajuntament de Flix perquè el local on es fa és de l’Ajuntament, el personal vigilant d’aquesta exposició es de l’Ajuntament i la regidora de Cultura , per la emissora local, va fer la seva presentació.
Sincerament, crec que des de l’Ajuntament de Flix continuen, amb les seves accions, menysprea’n a un terç de la població treballadora del nostre municipi, aquella que es guanya el pa treballant a la central nuclear. Em poso en la pell dels que hi treballen i tot em fa recordar quan algú sortia a opinar en determinats termes sobre la nostra fabrica.
Menyspreu, si, perquè l’únic objectiu que es busca organitzant aquesta exposició a Flix, és el de intentar posar sobre les espatlles de la gent que treballa a la Central un sentiment de culpabilitat per les conseqüències d’un hipotètic accident.
En quins ulls reprovatoris miraran alguns fills o filles, que hagin entrat o els hagin portat a veure aquesta exposició, al seu pare o mare per el simple fet de treballar aquests a la Central Nuclear...?, es sentiran estigmatitzats per que el seu pare o mare pot contribuir a possibilitar un espant semblant....?
Ara cal preguntar-nos, ¿perquè els organitzadors i qui els hi donen suport, en aquest tema s’atreveixen i en d’altres no?.. posats a fer, aquests que tant activistes són lluitant contra els agents causants de perjudicis al medi ambient i en la salut de les persones, si fossin tant conseqüents, haguessin pogut organitzar, aquí a casa nostra, una exposició sobre els efectes de l’accident de la industria química de Seveso, aquella que va alliberar dioxines sobre la població italiana, amb tots els efectes que aquest compost produeix sobre el cos humà i que m’estalvio aquí de reproduir-los, com també haguessin pogut fer una mostra sobre l’accident de la planta química de l’empresa Union Cardbrige, a Bhopal, India, amb fotos dels milers de morts produïts per l’expansió per tota la ciutat del letal gas alliberat desprès de la explosió d’una planta d’aquesta industria química.
No, les seves motivacions son d’altres que estan mol allunyades, crec jo, del interès general del nostre poble.
Però en tot això, ara, el més trist per a mi, és que tots aquests compten, llastimosament, amb el beneplàcit de l’actual alcalde que encara que no ho comparteixi, d’això n’estic segur, deixa fer.
Crec que la nostra administració ha de tenir sensibilitat, i si algú no en té, s’ha de tenir el coratge per a corregir els errors comesos.
I és que posats a parlar de sensibilitat, no sé si la sensibilitat de la regidora de Cultura es veuria afectada si, posem-hi per cas, l’Ajuntament organitzés una exposició sota el títol “Els forns i les seves diverses utilitats”, exposició que contemplés un ampli reportatge de la utilitat dels forns.... als camps d’extermini nazi....
Pues això, sensibilitat per a tothom, mira que n’és de fàcil.