Indignat

Indignat, així he quedat al tornar a casa, com si fossa un d’aquells que han estat durant setmanes al mig de la plaça de Catalunya.

Indignat estic amb mi mateix per que en lo més interessant del moment polític del nostre poble he tingut que anar per aquests móns de deu i ara em veig obligat a fer una immersió ràpida en els corrillos d’opinió habituals, els veïns del carrer, i corroborant tot allò que m’he anat imaginant en la llunyania, amb la lectura dels blogs d’opinió del nostre poble. I deu ni do el que m’he anat perdent, si tanmateix sembla que estigui “en las tertulias politicas de los aledaños de la Carrera de San Jeronimo”.

Indignat amb la valoració dels resultats de les eleccions (començo pel començament) que en fan alguns, en particular algú que -hi posa en el seu blog- és professor de Història de institut. Segons ell, els resultats dels convergents (triplicant el numero de regidors i doblant vots) els qualifica com “La derrota de CIU”, en canvi la patacada d’ERC (de 5 regidors passen a tres i perden pràcticament la meitat dels vots) en la seva opinió tan sols és “La dolça derrota d’ERC”. Fins ara estava convençut que l’afany de tot historiador era el de donar rigor a les seves interpretacions, però si la seva percepció de la realitat és aquesta, anem apanyats.

Indignat amb aquells que es van passar tota la campanya volen fer creure als votants que eren els del “SI”... “Si al futur”.... “Si a la cultura”.... “Si al dret a decidir”... molt de Si però un cop passades les eleccions el primer que fan és dir “NO”, “..amb aquests, NO”.

Indignat de veure el xantatge realitzat en el si de l’ajuntament de Flix: la condició per a fer un pacte de govern és que els de CiU no hi siguin.

Indignat de veure, un cop realitzat el xantatge, els esforços que fan uns i altres per a justificar un pacte que no l’entén ningú, ni propis ni estranys.

Indignat de veure com, per a justificar la seva mesquinesa, es posa com a pretext la pertanyensa d’alguns dels membres de la llista de CiU a una plataforma, concretament a la de Volem Viure a Flix, i al mateix temps s’obliden, o no se’n volen recordar, de la pertanyensa d’algun dels seus membres a una altra plataforma. Hi ha plataformes bones i plataformes dolentes? Son ells els qualificadors i atorgadors de la bondat dels moviments plataformistes?

Indignat, com indignat estaran alguns veïns nostres, treballadors de la nuclear d’Ascó, amb els d’ERC quant aquest partit demana el tancament de les centrals nuclears: ho anuncià en una roda de premsa, ho demanà en manifestació el 6 de juny a Barcelona i més tard ho va proposar al Senat de Madrid.

Ara que això de demanar el tancament de una indústria ja no em ve de nou. Recordo encara el sentiment d’indignació que vàrem tenir, jo i molts que estàvem a la fabrica, amb aquell episodi de la fuita de clor de l’any 1995, quan al entrevistar per la tele a un veí, a les hores desconegut i hores d’ara il·lustre escriptor de Flix, aquest va demanar el tancament de la fabrica. La gràcia que ens va fer als que hi treballàvem, tanta gràcia ens va fer, crec recordar, que algun restaurant del poble ho va notar.
(Per cert, em poso a recordar aquell episodi i em venen dos imatges mol mediatiques: una imatge publicada a tots els diaris de l’estat, inclús al Interviu, la del actual primer tinent d’alcalde, Castellví, senyalant amb el dit el forat de la vàlvula de la planta del cloroform per on s’havia produït l’escapament de clor, i l’altra imatge, als informatius televisius, aquesta si més tendra, la del actual alcalde, víctima del nocturn escapament, postrat a un llit de l’hospital de Mora d’Ebre, això si, amb la cara una mica groga, seria del clor...)

Indignat de tenir que seguir escoltant lliçons de coherència per part d’alguns i veure com poc abans d’acabar la legislatura aquests mateixos s’afanyen a fer-li establir a l’ajuntament convenis amb una determinada entitat per així poder continuar amb les seves aficions particulars, aficions lloables sigui dit de pas, però cal això en aquests temps i amb tot el que està caient?.

Indignat (parlant de convenis) d’escoltar anuncis en precampanya de la firma de un conveni amb el ministeri, per l’assumpte dels fangs del pantà, i hores d’ara, com no estigui al fons del pantà junt amb els fangs, ja pots preguntar i mirar que ningú sap rés de rés d’aquests assumpte. Ni un duro, perdo, ni un euro, al calaix.

Indignat amb els de sempre, els de la coherència, posant a parir a aquells de la llista de CiU que després de les eleccions han deixat plantat a l’ajuntament. La veritat no sé de que s’estranyen, quan a algú se’l hi diu que no se’l vol a un lloc, lo més normal és que digui ”aquí us quedeu...”.

Indignat amb mi mateix per no saber realment que és el que va passar durant la campanya. Si alguns, el de CiU, es queixen pública i amargament en algun blog d’algun fet ocorregut durant la campanya i en aquestes queixes se’ls hi posa nom i cognoms, vol dir que alguna cosa certa hi ha. Caldrà seguir de prop tot aquest tema perquè de ben segur que ens pot destapar alguna desagradable sorpresa.

Indignat, altre cop amb mi mateix, de tant d’estar indignat amb uns i quasi oblidar-me dels veritables responsables de la situació política del nostre poble: els socialistes de Marc Mur. Perquè en definitiva, per molt de plantejament xantatgista que hagin fet alguns, qui ha triat al final, qui a decidit en definitiva, a estat ell, Marc Mur, i és ell el que haurà d’explicar el perquè d’aquesta decisió.

Indignat perquè, encara que s’esforcin, ningú pot explicar el tomb que ha fet l’actual alcalde Mur. Parles amb socialistes flixancos, d’aquells de soca-rel, i t’expliquen que Mur va plegar de secretari local dels socialistes, farà ara uns dos anys, quan l’exalcalde Bosch va possessionar-se contra del cementiri nuclear. Mur a les hores en era partidari. Ara, fa un pacte condicionat exclusivament per el “No” al cementiri i a sobre, fruit d’aquest pacte, es tanca ell mateix les portes de l’administració catalana. Qui ho entén?

Indignat de veure com mai en sabrem tant com els de Mora d’Ebre, aquests sí que ho tenen clar, no ara, sempre ho han tingut clar. Qui mana a Barcelona? Fulanito, nosaltres de Fulanito, ara qui mana a Barcelona? Menganito? Nosaltres de Menganito, en canvi a Flix no. I no serà pas perquè aquests darrers 8 anys no ho haguéssim vist clar la relació causa-efecte, que dit sigui de pas ens anat de fábula. És que algú pot arribar a pensar que tot el que ens ha caigut a estat per lo guapos i sostenibles que som?, ens ha caigut perquè els que manaven a Barcelona eren de la mateixa rama que els que manaven al poble. Solament caldria preguntar en algun d’aquests pobles que els darrers 8 anys han estat convergents, si el tripartit va ésser amb ells tan magnànim com amb els de Flix o amb els de Mora d’Ebre, veuríem la contesta que obtindríem. Per això ara, amb tots aquests antecedents, serà curiós i alhora bastant previsible veure com ens rebran a les diferents conselleries quan anéssim a demanar qualsevol cosa.

Indignat de escoltar durant la campanya, una vegada si i un altra també, allò de treballar tots junts per Flix, que el que es vol fer és un acord per Flix amb tots- i totes- i un cop passades les eleccions oblidar-se de tot lo dit i, al·ludint al fet de haver estat governant junts els darrers anys i la semblança de tots dos, enviar a l’altre al infern i “si te he visto no me acuerdo”. "La semblança de tots dos....", al sentir això alguns socialistes, mirant-se al espill, s’estan preguntant quina cirurgia els hi han fet que no se’n han assabentat. Caixes de Tranquimazin estan circulant aquests dies entre lo més florit del socialisme local. Tot i això, ningú es creu cap de les peregrines raons donades i continua planant per damunt de tot una única qüestió: Que hi ha realment al darrera de tota aquesta operació?

Indignat finalment amb els indignats de Barcelona, perquè allí, al mig de la plaça Catalunya, amb la torramenta de sol que queia, suportant tots els efluvis corporals que desprenien tota aquella indignació, quan escoltava “no ens creiem als polítics perquè diuen una cosa i en fan una altra”, jo ràpidament els hi deia “Hey, companys i companyes, veniu al meu poble, veniu a Flix, que ara allí en n’hi ha uns d’aquesta calaña, diuen una cosa i en fan un altra. Ens seurem a la plaça España, uy perdo, a la plaça Major, ai, no tampoc, a la plaça de la República, no, no tampoc...bé, és igual, ens col·locarem a una plaça que tenim allí i els hi cantarem les quaranta a tots aquestos...”, però, res, ni cas, quin fracàs,... que si Flix esta molt lluny, ...que si allí no sortirem a la tele, que si... . en definitiva que me’n he tornat tot sol cap el meu poble amb la meva indignació. Una indignació, la meva, per lo que es veu, perenne ja que, ara me’n adono que en realitat ja fa dos anys que estic indignat. Curiosament la primera entrada d’aquest blog, ara fa dos anys, era aquesta: Indignat.
Esta vist que hi ha coses que a la meva vida no canvien....i en la d’alguns tampoc.....