Allargat

Allargat es el terme, referit al període de campanya electoral, que m’agradaria escoltar, ja que conforme van passant els dies això va cobrant una mica de color.
Aquells que feia temps que no deien res per fi s’han decidit a parlar, aquells als que ningú els deia res ara van queixant-se per les cantonades de sentir-se dir el que és va dient per el poble ( i per el to de les seves queixes indica que els hi cou força), en fi, que ara que alguna cosa es mou, ara que està agafant una mica de color, ja s’acaba.....o no?...
Cadascú té les seves aficions i manies. No sabria en quina categoria encabir la que jo tinc en tot allò que fa referència a la publicitat electoral del meu poble. Fa anys que vaig fen-me una col·lecció amb tota la paperassa que cada quatre anys han anat enviant-me els partits i les persones que al nostre poble s’han presentat en totes les conteses municipals. A l’hora de arxivar els nous missatges escrits faig una mirada als que ja fa temps tinc guardats i no puc evitar tenir sempre un regust de melancolia al comprovar de com passa el temps per a les persones i també per a les propostes. Naturalment em fixo en totes aquelles persones retingudes, allí al paper, en el temps i també en els missatges i en els eslògans, comprovant com van canviant i adaptant-se als nous temps.....encara que de vegades un és pot endur una sorpresa que et fa pensar que en realitat potser els temps no han canviat molt per a alguns (almenys en les formes).
Això és el que em va passar l’altre dia al anar a guardar el bonic ( i suposo que costós) llibret que els senyors del PSC varen tenir la delicadesa d’enviar-me. Dintre del sobre i havia una cartolina que, al col·locar-la al costat d’una de més antiga, em va fer adonar-me’n que, de vegades, les coses no canvien tant com ens podríem pensar.

Eslògans, audiovisuals, formes i persones coincidint altre cop al cap dels anys.
Quan els mateixos de la cartolina actual, ara molt més luxosa que la del seu passat, parlen que, com a bagatge important en la seva candidatura, ofereixen la seva experiència municipal, tremolo com un gat a la cuina de un restaurant xines de Singapur de tan sols pensar que tornéssim a tenir les mateixes receptes amb pràcticament els mateixos doctors que durant tants i tants d’anys varen aplicar-nos els remeis i les medicines que, al final, així ens varen deixar.
Però també s’ha de dir, que de tant en tant, quan un pensa que ja ho té tot vist, de repent, encara ens podem quedar parats de la capacitat que tenen alguns de sorprendre’ns amb les seves actituds i iniciatives.
Quan vaig assabentar-me de la seva existència el meu primer pensament va esser : “el típic vídeo de promoció política que ara tothom ja fa”, però no, estava equivocat, allò era diferent, estava davant d’un nou concepte del vídeo musical, un nou camí experimental en el llenguatge cinematogràfic fins ara mai explorat.
Vaig quedar-me pegat a la pantalla del monitor quan vaig visionar-lo per primer cop.

L’aparició estel·lar del nou veí de Jesus en aquest vídeo té moments que ja per sempre quedaran en la nostra memòria col·lectiva.
Ni els millors moments de Ortega Cano en la seva participació a “Mira quien baila” pot superar-lo. Crec qu es pot endevinar la ma de Santiago Segura, el de Torrente, en la direcció d’aquest nou format conceptual del videoclip.
Hi cops en que, de repent i sense buscar-ho, et sents reconfortat en el teu sofriment diari.........

Arramblat

Arramblat, sí, allí, al bell mig de les Rambles
El dilluns passat va fer-me l’efecte com si hagués estat, per un moment, al mig de la Rambla de les Flors. Allí on els dies en que de sol de maig t’omplen les retines de mil i un colors, on veus tot tipus de personatges, on et s’ofereix tot un mostrari, tota una galeria de situacions, on veus en definitiva la vida, la condició humana.
Allí on tot és pura melangia i la més bucòlica de les postals de Barcelona, als pocs metres es converteix en un altre mon, aquell dels que es busquen la vida com sigui, l’immensa majoria intentant treure profit de suposades virtuts artístiques, d’altres intentant treure profit de la debilitat humana. En aquest segon grup i poso els trileros. Curiós personatge el del trilero, que s’aprofita de la cobdícia humana en virtut de la seva habilitat manual per l’engany.
Ara la boleta està aquí, ara allà,... remeno cap aquí, remeno cap allà...¿on és la boleta? Facin les apostes... si és molt fàcil... segur que guanyaré... aquí, aquí... aquí està, ....segur, ....20 euros...!ale-hop!.... aixequen el cubilet i la bola no està allí, hem perdut ... però no és preocupi segur que la pròxima guanya, vinga som-hi, torni a apostar, a veure, remeno cap aquí, remeno cap allà....
És el vell joc del trilero, personatge i joc que ja formen part del paisatge de les Rambles i que encara continua enganyant a la gent. I va esser aquí on per un instant, encara que estava a l’interior de Ca Don Ventura, em vaig sentir transportat a les Rambles de Barcelona, enfront de un caixa destartalada de fruita que sustentava un tacat tapet verd i a sobre del que un d’aquest professionals feia us del seu domini escènic.
Contractarem tres policies més i això no suposarà un augment de la plantilla de l’ajuntament, perquè ara han de jubilar-se quatre persones, és a dir, encara haurem rebaixat en una persona la plantilla. Exemple de bona gestió i eficàcia.
Això és el que, enmig de la presentació de les propostes del seu programa electoral, va dir el proppassat dilluns el candidat socialista, Marc Mur.
Plis-plas,..... ara he remenat cap allí,.... ara he remenat cap allà, i... alehop:
una plaça menys.
Conto, quatre menos... tres més...si, efectivament una plaça menys, però...és aquesta la realitat?
Anem a aixecar el barrilet, i a veure que ens hi trobem..... Ep!, com és que la factura de personal augmenta? Però si el resultat era una persona menys.....
Quin cost tenen tres guàrdies? Quin cost tenen els que ara és jubilaran?
Ja esta, ja me l’ha pegat,.... ja me l’han tornat a pegar.
Tan llest que em pensava que era i...
No és pas el primer cop que em passa. Ja al gener passat vaig tenir ocasió de veure un episodi d’aquesta particular habilitat dels nostres actuals politics...
Aprovació del pressupost municipal; declaracions dels dos alcaldes d’aquesta legislatura:
L’ajuntament, conscient de la crisis i actuant amb un gran sentit de la responsabilitat, ha rebaixat un 5% el pressupost d’aquest any.
Caram, que valents i responsables vaig pensar,...però ..deixa’m veure....

Pressupost aprovat el 2010: 4.263.767,94 euros

http://www.altanet.org/bop/pdf/2010/20100222.pdf#2010/2034

Pressupost aprovat el 2011: 4.414.267,96 euros

http://www.altanet.org/bop/pdf/2011/20110316.pdf#2011/2851

Plis-plas,..... ara he remenat cap allí,.... ara he remenat cap allà, i... ¡alehop!: aixeco el barrilet i...
Un augment del 5 %
Son hàbils, son molt hàbils....
Al sortir de Ca Don Ventura, per un moment em va semblar sentir l’olor de la mar, però no, no estava al mig de les Rambles, estava a Flix......i encara que vaig decidir que seria molt millor pensar en que, al arribar a casa, m’esperaria el meu plat favorit, les mandonguilles que havien sobrat de dinar, no vaig poder evitar sentir a la llunyania “ vinga, si és molt fàcil, aposteu a aquest cubilet, si és molt fàcil, segur que guanyareu...”

Numerat

Numerat he quedat al veure les fotografies.
Perquè m’he fet un tip de fer números i no em surten per enlloc..
Tot va començar durant la presentació de la llista d’ERC que varen fer a la plaça, molt bo el cava, acte que va presentar la regidora Neus Guiu a la que vaig trobar molt canviada, fa tant de temps que no la veia per el poble, tots canviem...,però no va esser això el que va produir-me una certa estranyesa, si no al fet de que tenia a les meves mans un fulletó que els republicans havien repartit prèviament per tot el poble, on en la foto que hi apareixia, tan sols hi figuraven els cinc primers components de la llista.
Aquest fet en un primer moment en va fer pensar: “això és que els hi costa trobar-ne més de candidats i per a callar boques, de moment, anuncien els cinc que tenen”, però allí, al mig de la plaça, em vaig adonar-me’n del que realment volien dir-me amb aquell fulletó: aquells, i aquelles, que sortien a la foto eren els que entrarien al l’ajuntament, donat que si no era així, vaig pensar, el més normal hagués estat fer una foto amb tots els components de la llista, totes aquelles persones, candidats i membres de la llista, als quals tenia allí presents, al meu davant, al mig de la plaça.
Aquesta meva primera apreciació, paternalista per la meva part, ha quedat corroborada quan els del PSC-PSOE van repartir el mati de dijous, al mercat, un altre fulletó amb una altra fotografia.
En aquest cas, publiquen una fotografia amb els candidats que ocupen els sis primers llocs de la llista.
I és llavors quan me’n adono que totes dues formacions politiques dominen molt més el tema de comunicació electoral que aquest trist peregrí de l’aurora.
Perquè en definitiva, el que venen a dir totes dues formacions és: aquests son els que importen, aquests son els que entraran a l’ajuntament.
Perquè si no, on son la resta de components de la llista?
De que val fer una llista per a no treure-la completa a les fotos de propaganda?
Perquè amaguen a la resta?
Quina cara d’estaquirot, o estaquirota, se’ls hi haurà quedat a tots, i a totes aquells, i aquelles, que van anar a convèncer per a donar la cara com a integrants de una llista i que a l’hora de la veritat després els hi amaguen?
Però es que en el cas dels socialistes, els del PSC-PSOE, la cosa encara és més forta. Aquests, segons el seu fulletó, ja directament se’n adjudiquen sis de regidors, majoria absoluta i a sobre es reparteixen tots els càrrecs.
I és que son uns artistes aquests del PSC-PSOE, (encara que no pas per el que es veu a la foto, francament millorable), perquè el que estan volen transmetre a les altres formacions politiques és que ja no tenen res a fer i el que ens estan transmeten a molts votants és que ja no val la pena anar a votar el 22 de maig perquè com dirien aquells “el pescado ya está todo vendido”.
Això si, un cop ja feta la repartició de tots els càrrecs, pot ser valdria la pena per part d’aquestos que ja es veuen guanyadors, que cuidessin una mica més la estètica de la repartició, perquè sense dubtar mai de la honorabilitat i integritat de tots i totes els integrants de totes les llistes, a més a més de ser-ho se n’ha de semblar, i algun que altre càrrec atorgat no te molt bona pinta ètica. Ja posats a fer seria una llàstima no rematar bé la feina feta.
En conclusió, companys, i companyes, sempre i segons les fotos d’aquestes dos formacions, la cosa ja està feta i ben definida.
El que succeeix, però, és que seguint el mateix criteri que el transmès per les fotos dels anteriors, on uns trauen cinc i els altres trauen sis, m’esgarrifa, m’esborrona, m’esglaia pensar en els convergents, perquè a la seva foto publicada en surten….¡¡21!!…..
O potser aquests volen transmetre un altra cosa...?.
Esta vist que això de la comunicació visual política no es el meu camp….

Desorientat

Desorientat, aquesta ha estat la meva primera impressió tot just acabar de llegir http://socialistesdelebre.blogspot.com/2011/02/records-notes-autobiografiques.html per primer cop la ressenya, biogràfica i vital, que l’antic i més perenne dels alcaldes democràtics de Flix, ha escrit amb la intenció de presentar-se davant dels seus actuals veïns com aspirant a ésser elegit President de la EMD (Entitat Municipal Descentralitzada) de Jesús, un nucli urbà autònom de la ciutat de Tortosa.
Això si, més que una biografia per a presentar-se com aspirant a president de la EMD sembla ser una biografia d’un aspirant a canonge de l’església de Jesús (Jesús el poble per suposat), ja que cada rengló d’aquesta és una continua referència al mon religiós, passat i actual, relat biogràfic en el que el personatge apareix com a marcat per una terrible premonició i on anem veient com quasi tots els fets remarcables de la seva infantesa sembla que l’empentaven, irremissible i indefectiblement, cap el poble de Jesús.
El desconeixement per part meva de tan particular trajectòria vital va produir en el meu interior un gran desassossec i desconcert, i pot ser per això que, en no sortir-me’n de la meva primera desorientació vaig voler tornar a rellegir tant fervorosa biografia i, la veritat sigui dita, encara va ésser pitjor el remei que la malaltia, perquè tot just trobar-me amb la seva primera frase, “Vaig nàixer prop de l’aigua...” vaig quedar trasbalsat ja que la primera imatge que hem va venir a la ment fou la de veure’l com el petit Moisès biblic, sortint de Flix en un cistellet i fent cap uns quants anys més tard a la riba dreta de Tortosa.
S’ha de reconèixer que continua essent un animal polític de primer ordre, amb un poder d’adaptació a l’entorn admirable, camaleonic, demostrant aquesta capacitat, fins i tot, en una de les facetes en el que ell sempre ha estat molt curós, el seu lèxic, “era la nostra aula menudeta..”. Definitiu.
Continua també, com no, fent ús d’aquesta carrega poètica en les seves descripcions, encara que aquest cop crec que a carregat massa la ploma en la seva declaració de amor i fervor jesusenc. No dubto que alguns dels seus actuals convilatans de Jesús senti instants d’emoció durant la lectura d’aquest manifest, com tampoc dubto del sentiment contrari, el de la tristor, que alguns dels seus antics convilatans, els de Flix, sentirien al comprovar com, de sobte, han desaparegut aquelles flamarades de sentiment flixanco amb les que tot sovint ens obsequiava.
Res, no ni queda res de res, solament esperit Jesusenc, tot i que em fa l’efecte que algú dels seus actuals veïns se’n adonarà al rellegir-la que, al mig d’aquesta biografia, hi apareix una mena de forat negre, un forat negre d’uns 50 anys aproximadament, durant els quals el nostre antic alcalde, aigües amunt de Jesús, va deixar, políticament, moltes petjades, algunes de les quals no van ésser, diguéssim, menudetes.

Azorat

Azorat vaig quedar.
Emulant la foto del famós trio de les Azores (Bush, Blair i Aznar), així em va venir la imatge, al imaginar-me aquest trio format per el president del Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre, Bernat Pellisa, el Senador d’ERC Pere Muñoz i l’alcalde de Flix Oscar Bosch, tots tres fent-se una foto davant del Ministerio de Industria, moments abans d’entrar-hi per anar a veure al subdirector d’energia. Van anar a queixar-se de la tardança del Ministerio en prendre un decisió en quant a la ubicació del Magatzem Temporal Centralitzat.
Aquesta imatge, la del trio de les Azores, ja fa dies que vaig imaginar-me-la al llegir la noticia a la pagina web del nostre ajuntament. Però es veu que no en tenien prou i ara llegeixo als diaris, en una entrevista realitzada al President del Consell Comarcal, que aquest atribueix a aquesta tardança tots els mals econòmics de la Ribera
L’excusa és que la tardança en la concreció de la ubicació del MTC està perjudicant al nostre territori, a la nostra comarca i atès que dels tres interlocutors dos son de Flix, s’entén també que està perjudicant al poble de Flix.
I clar, segons ells, que el nostre territori sigui a la cua del desenvolupament econòmic de Catalunya, que el nostre territori i el nostre poble pateixi la crisi industrial que pateix, que al nostre territori i al nostre poble no hi hagi cap perspectiva econòmica, ells, pobrets, no en tenen cap de responsabilitat. La culpa diuen, és del MTC.
I ho diuen tots tres, Bernat Pellisa, Pere Muñoz i Oscar Bosch, que durant els darrers 8 anys han tingut algunes responsabilitats: dos són o han estat Presidents del Consell Comarcal, Pellisa i Muñoz, i dos són o han estat alcaldes de Flix, Muñoz i Bosch i un també és, hores d’ara, Vicepresident de l’àrea econòmica del Consell Comarca, Bosch.
Però la qüestió és que, com el trio de las Azores, aquests volen passar a la historia com els salvadors de tot un territori, posant com a excuses (“creanme, les digo la verdad”) el que faci falta i arrastrant amb la seva megalomania a tots els habitants d’aquest territori a la indigència. Tots tres, això si, volent amagar les seves responsabilitats i sobretot, donat que en molt poc temps pràcticament desapareixeran de la vida publica, intentar salvaguardar la seva imatge de “progres”.
Tot sembla indicar que en Pere Muñoz no es tornarà a presentar per alcalde, Oscar Bosch anuncia avui que tampoc repetirà com alcaldable per el PSC, (al seu lloc es presenta un vell conegut de la política local, Marc Mur, amb ball de bastons inclòs, dons sembla ser que l’actual regidor Ramon Sabate també té aspiracions d’anar de cap de llista dels socialistes a Flix), i el Bernat Pellisa que amb les prediccions actuals dels resultats electorals de les properes eleccions municipals més aviat té poques possibilitats de continuar presidint el Consell Comarcal, i dit sigui de pas, de continuar cobrant els 63.000 euros, sou de president que, segons al seu dia varem poder a la premsa, entre socialistes i republicans tant alegrement van augmentar, pràcticament van doblar, el sou del president anterior, durant l’actual legislatura.
L’únic consol que ens queda és que al final la historia posa a cadascú al seu lloc, atribueix a cadascú les seves responsabilitats i les veritats s’acaben sabent.
“Creanme, les digo la verdad” ,....se’n recorden...

Bones Festes

Bones Festes a tots .... i a totes....

Fotografiats

Fotografiats han quedat els partits del finiquitat tripartit.
I és que, com va dir el més sibil·lí dels socialistes espanyols, l’Alfonso Guerra, “El que se mueve, no sale en la foto”. I és veritat, aquesta és la lliçó més important que ens deixa el procés polític de Catalunya dels darrers nou anys.
Procés que va començar amb els de Convergència i Unió fent una cosa que no va amb el que s’esperava d’ells, varen donar suport a un Aznar pletòric; continuar amb els d’Esquerra Republicana de Catalunya fent president de la Generalitat a l’antítesi del que sempre ells havien proclamat i va acabar amb el Partit Socialista de Catalunya incorporant en el seu discurs una de les coses que més odien gran part dels seus votants: indicis de independentisme.
Resultat : tots, al seu temps, han pagat a les urnes el fet d’apartar-se d’allò que s’esperava d’ells.
Ara arriba un nou govern, mes fort que l’anterior, del que tots esperem més bons resultats, encara que com podem llegir i escoltar en moltes opinions d’analistes politics, els temps que venen seran molt poc atractius per els dirigents convergents. Amb la situació actual, nivell d’atur, crisi econòmica, endeutament de la Generalitat (¡¡prop de 50.000 milions d’euros!!), les decisions que s’hauran prendre son tot el contrari del que un polític acomodat voldria tenir al seu abast.
I és que per intentar tenir marge de maniobra a fi i efecte de poder fer politiques de creació de riquesa, no queda altre remei que reduir el dèficit amb mesures molt poc populars: retallada de despeses i aprimament de l’administració.
I tot aquest panorama en que és tradueix, o pot traduir-se, al nostre municipi?
La veritat, crec que és bastant transportable el simil del passat, present i futur del Govern a Catalunya al del nostre ajuntament.
Hem tingut, durant els darrers 8 anys i encara tenim, un tripartit al nostre ajuntament: Esquerra, Socialistes i Convergència, crec que amb mals resultats.
Consti que la meva opinió no esta basada en qüestionar la formula de govern d’un tripartit, tant valida pot esser aquesta com qualsevol d’altra, la meva negativa opinió ve marcada per l’observança de manca del lideratge que ha patit el tripartit a la Generalitat, i el que ha patit, i pateix, el del nostre ajuntament.
A tot arreu hi ha d’haver algú que mani i que digui per on s’ha d’anar. No ha estat aquest el cas a la Generalitat ni aquest tampoc és el cas del nostre ajuntament.
Al nostre ajuntament, el que s’ha constatat és que per a no incomodar al veí de cadira i poder seguir mantenint el status-quo, molts dels seus components han tancat els ulls i les boques veient com es feien i és deien moltes coses totalment prescindibles, al mateix temps que és deixaven de fer d’altres de molt més peremptòries, no ja per el futur del nostre poble si no per a la simple supervivència del mateix.
En definitiva, qui n’ha sortit més perjudicat amb aquesta situació ha estat el poble de Flix.
I ara que ens espera amb la nova situació política?
Doncs ara, quant ja ens trobem sense fills de Flix als llocs de decisió del Govern (quants en teníem.?... fem memòria: dos a Terres d’Ebre, un a Lleida, un a Barcelona, un a Tarragona.... Resultat productiu: la Residencia, que per cert algun dia tocarà parlar del seu emplaçament), quan ja no tenim instalat a la Plaça de Sant Jaume al “Govern Amic” a la Generalitat...., quan la situació econòmica i social actual és la que és...., doncs francament, la situació actual a Flix és per no tirar coets ni al primer dia de les Festes Majors.
I d’aquí 5 mesos..., eleccions municipals.
Quin gran valor (o inconsciència) tindran els que és presentin al capdavant de les llistes, perquè si volen fer les coses mínimament bé, no els hi quedarà més remei que aplicar la mateix remei que el que ja han anunciat els nous inquilins del Palau de la Generalitat: aprimar les despeses i afegir molt de sentit comú.
Encara que molts o moltes no se’n vulguin assabentar, la festa ja fa temps que és va acabar. Ara toca recollir les cadires i els fanalets i tancar les llums i la pista de ball fins qui sap quant.
Si tothom hi posa dos dits de seny crec que tardarem molt de temps en tornar a veure, per exemple, com és contracta alegrement gent per a impulsar, coordinar o dinamitzar un local que pràcticament romana buit i on els futbolins s’estan rovellant...., si tothom hi posa dos dits de senys crec que s’hauran acabat, per exemple, les subvencions tant esotèriques com aquelles que serveixen per a fer estudis sobre la vegetació de la garriga de Sebes...., si tothom hi posa dos dits de seny crec, per exemple, que tothom s’haurà de estar-ne de viatges, pagats per tots, tan productius com el que va realitzar la nostra consellera local de joventut a les Nacions Unides de Nova York com a membre (o membra) del Consell Nacional de Dones de Catalunya i en representació del Consell de Dones de les Terres del Ebre, viatge del que encara http://cat.bloctum.com/caminant/2010/03/08/neus-a-les-nacions-unides/ esperem una ressenya de la seves intervencions al bell mig de l’assemblea de les Nacions Unides, si més no, al menys una referència al preu de les pizzes de la cinquena avinguda neoyorquina. Contractes, subvencions, viatges, menjars...
Perquè lo que ens espera és massa serio, penso que si tothom hi posa dos dits de seny, s’hauran acabat les tonteries.